Tag Archives: vivenda

Demandes a l’Ajuntament de Barcelona en defensa del dret a l’habitatge

Per PAH, Observatori DESC, FAVB, Associació 500×20 i ATTAC Catalunya

L’acceptació a tràmit de la ILP a favor de la dació en pagament per part del Congrés dels Diputats constitueix un fet polític i social de la major importància. Representa una primera victòria de la mobilització popular davant la injustícia intolerable que significa el desnonament i la ruïna de milers i milers de famílies per satisfer la cobdícia d’un sistema financer que, després d’haver provocat una devastadora crisi econòmica, ha estat rescatat amb cabals públics. Aquesta finestra d’esperança obliga la ciutadania, però, a romandre vigilant per tal que el procediment parlamentari que s’enceta no dilueixi les exigències, mínimes i irrenunciables, plantejades per la ILP: la dació en pagament retroactiva, la moratòria immediata sobre les expulsions, l’accés al lloguer social.

Cal prendre la mesura de la gravetat del moment. Sens dubte, en el gir d’última hora dels partits majoritaris, entestats a bloquejar la ILP, han pesat la mobilització social i la commoció causada en l’opinió pública pels suïcidis d’aquests últims dies, esgarrifós indicador del drama que estem patint. Esdevé urgent que des de les administracions més properes pervingui a la ciutadania un missatge inequívoc de solidaritat mitjançant l’adopció de mesures enèrgiques, a l’alçada de les circumstàncies.

És amb aquest esperit, alhora exigent i de proposta, que hem acudit el 13 de febrer a la Comissió Mixta sobre els llançaments, espai de trobada promogut per l’Ajuntament de Barcelona que aplega representants de diferents estaments, des de la judicatura fins als moviments veïnals, passant per la mateixa administració municipal. Celebrem l’existència d’aquesta comissió, de la mateixa manera que ens congratulem del suport de l’Ajuntament a la recollida de signatures a favor de la ILP. Justament ahir, la Comissió rebia dades fefaents, confirmant un extrem que, de manera empírica, ja veníem constatant als nostres barris: el creixement exponencial dels desnonaments per impagament de lloguer (a Barcelona, no menys de 400 al mes en el darrer període).

Tot plegat palesa la urgència d’avançar, amb mesures efectives, cap a un parc d’habitatges de lloguer social. Davant l’allau de desnonaments per motius econòmics, concentrar els esforços en determinades promocions amb ubicacions o finalitats específiques -promocions que, en el millor dels casos i a partir de les previsions del propi l’Ajuntament, representarien 400 unitats el 2015… en una demarcació que, segons el cens d’habitatges de nova construcció recentment publicat, disposa de 42.142 pisos per vendre, actualment en mans d’entitats bancàries i fons d’inversió- resulta notòriament insuficient. El problema rau, no pas en una il·lusòria reactivació de l’obra nova, sinó en les polítiques públiques destinades a donar un ús social a l’immens estoc d’habitatges nous i de segona mà existent, responent així a les necessitats de la població. Des d’aquest punt de vista, constatem els escassos resultats obtinguts per l’Ajuntament quan s’ha limitat a apel·lar a la bona voluntat de les entitats financeres, tant pel que fa a mediacions com en la cessió de pisos a l’administració. És necessari passar a una velocitat superior amb gestos molt més decidits i de forta càrrega simbòlica.

Per tant, demanem:

Que l’Ajuntament de Barcelona es declari partidari d’aplicar sense més tardança una moratòria sobre els desnonaments que afectin habitatges familiars, i anunciï que la Guàrdia Urbana no col·laborarà en l’execució de cap llançament.

Que l’Ajuntament de Barcelona faci una crida solemne a les entitats bancàries, fons d’inversió immobiliària i grans propietaris perquè aturin els procediments en curs i s’avinguin a negociar amb les famílies afectades, anunciant que deixarà d’operar amb aquelles entitats que mostrin insensibilitat social.

Que, en el mateix sentit, l’Ajuntament pressioni aquestes entitats per tal que les famílies que actualment ocupen pisos propietat de bancs puguin regularitzar la seva situació mitjançant l’establiment d’un lloguer social, evitant així el deteriorament dels immobles abandonats o l’actuació de xarxes delictives.

Que l’Ajuntament doni igualment suport als veïns i veïnes que pateixen la morositat de les entitats bancàries a l’hora de fer front a les despeses comunitàries.

Que reaccioni davant l’explosió del nombre de desnonaments per impagament de lloguer, treballant per establir, en col·laboració amb els jutjats, un dispositiu d’informació que faci possible una intervenció en temps útil, orientada a evitar els desnonaments i a garantir en última instància un reallotjament adequat a les necessitats de les persones afectades.

Que l’Ajuntament replantegi el seu Pla de l’Habitatge per tal d’adequar-lo a l’actual situació d’emergència social, prioritzant l’habitatge de lloguer assequible en les seves promocions.

Pel seu caràcter emblemàtic en un entorn severament colpejat per la crisi, demanem una intervenció prioritària sobre el conjunt d’habitatges de Torre Baró, de tal manera que l’Ajuntament insti REGESA, ens responsable d’aquesta promoció, inicialment destinada a la venda, a traspassar-la a un règim assequible de lloguer social.

Que, per tal de mobilitzar l’estoc de pisos deshabitats que roman en mans de bancs i fons d’inversió, faci tot el necessari per establir un llistat actualitzat d’aquests habitatges i adopti eines de fiscalitat municipal apropiades, penalitzant fortament el seu desús social.

Barcelona, 15 de febrer de 2013

Plataforma d’Afectats per les Hipoteques (PAH)

Observatori Drets Econòmics, Socials i Culturals (DESC)

Federació d’Associacions de Veïnes i Veïns de Barcelona (FAVB)

Associació 500 x 20

ATTAC – Catalunya

Anuncis
Imatge

Manifestació #16F Pel dret a l’Habitatge

Sis famílies sense ingressos ocupen pisos buits a Sant Vicenç dels Horts

Marc Font | La Directa

Paco, Sara, Javi o Arantxa són els noms d’algunes de les responsables que un bloc de pisos buit de Sant Vicenç dels Horts (Baix Llobregat) comenci, finalment, a omplir-se de vida. Han passat més de tres anys des que l’empresa promotora del projecte, Satisa Immobles SL, va enllestir l’edifici, però cap dels sis habitatges que hi ha s’han arribat a vendre mai. Projectat el 2007, quan la bombolla immobiliària ja començava un imparable declivi que la portaria al monumental esclat que encara s’arrossega avui en dia dia, representa un cas paradigmàtic de la fallida d’un determinat model econòmic. La impossibilitat de col·locar els pisos va acabar fent que Caixa Penedès es fes càrrec de la promoció comercial dels habitatges –segons informen fonts de l’entitat financera–, malgrat que no n’han venut cap des d’aleshores. Les famílies que ara hi viuen (vídeo), però creuen que Ibercaja i Caixa Penedès tenen algun dret de titularitat sobre l’immoble.

Des del 2009 ningú havia viscut a l’edifici, ubicat al carrer Barcelona del barri de Can Ros del municipi, que progressivament s’ha anat deteriorant, a causa de la falta de manteniment. La situació va començar a canviar el 28 de desembre, quan sis famílies van decidir ocupar-lo per exercir el seu dret a un habitatge digne, davant la impossibilitat d’afrontar un lloguer a preu de mercat i la manca d’alternatives que, segons asseguren, els havia ofert l’administració local. De fet, és la primera d’acció d’aquest tipus que es porta a terme a Sant Vicenç. Des del saló del que ara és el seu pis –que transmet encara sensació de provisionalitat i on només hi trobem el més imprescindible–, Paco Reyes explica que van decidir “optar per l’opció de l’ocupació per no veure’ns abocats al carrer”. Els sis pisos han estat habitats per persones que no compten amb cap tipus d’ingrés, però totes les testimonis entrevistades coincideixen a subratllar que estarien disposades a pagar un “lloguer social” que s’adapti a la seva situació.

Desobeint la por
Javi i Paco superen els 45 anys i ambdós acumulen més de tres anys aturats, després de dècades treballant a la construcció. El primer relata a la Directa que ja l’havien amenaçat de desnonar-lo del seu anterior pis, on pagava 500 euros de lloguer i on acumulava alguns mesos de retard arran de la seva manca d’ingressos. “Mai ocuparia l’habitatge d’un particular”, afegeix per recalcar que l’immoble pertany a una entitat financera que, a més a més, ha rebut unes ingents ajudes públiques. “No vull quedar-me al carrer i tinc clar que a mi ara ja no em mou ningú”, sentencia. Paco Reyes, per la seva banda, recorda que ja el van fer fora fa quatre anys del pis de lloguer on vivia amb els seus dos fills per no poder pagar, fet que el va obligar a instal·lar-se durant aquest temps a casa de la seva mare, “que només cobra una pensió de 600 euros”.

La negativa dels seus pares a acceptar la seva homosexualitat va fer que la Sara, de 20 anys, es quedés fa un parell de mesos sense llar. Després d’algunes setmanes amb la seva germana, va decidir-se sumar-se a l’ocupació dels pisos buits. “Fa un any i mig que no tinc feina, després de treballar uns mesos com a auxiliar en un geriàtric”, exposa per recalcar que el fet d’estar empadronada amb els seus pares, amb qui no té contacte, li impossibilita rebre ajudes econòmiques de l’administració. Al seu costat, hi ha Arantxa, que viu en un altre dels pisos amb la seva filla de dos anys. Fins fa uns mesos compartia un pis de lloguer amb el pare de la nena, però ara ja no viuen junts i ha vist l’ocupació “com l’única opció” per donar-li un sostre digne a la petita. “Primer tenia por, però ara em sento acompanyada per tots els que estem al bloc i que patim situacions similars”, remata. Sara, al seu torn, subratlla que “reivindiquem que ningú es quedi al carrer quan hi ha pisos buits”.

Crida a Oriol Junqueras
De moment, l’administració local, governada per una coalició entre Junts per Sant Vicenç (plataforma en la que hi ha ERC), CiU I ICV-EUiA, no s’ha posat en contacte amb cap de les persones que ocupen el bloc, segons afirma Paco Reyes. “A l’Ajuntament li exigim que reconegui les persones que ocupen un habitatge perquè estan en situació de necessitat, de manera que s’hi puguin empadronar i tenir garantits els serveis bàsics”, declara. I és que, de moment, l’immoble no compta ni amb aigua corrent ni amb gas. Reyes també fa una crida a l’alcalde del poble –i també president d’ERC–, Oriol Junqueras, perquè “es posi al capdavant de la problemàtica social que té a Sant Vicenç i sigui el portaveu d’aquestes persones al Parlament”. El municipi, d’uns 28.000 habitants, no compta amb cap PAH i fins ara només l’Assemblea d’Indignats i el Comitè de Suport a la CUP han mostrat la solidaritat amb les persones que han ocupat el bloc de pisos. “Som víctimes d’un sistema que ens exclou”, exposa en Javi, mentre que Paco Reyes sentencia que “patim una guerra econòmica” i cal que “l’habitatge estigui garantit per a qui el necessiti”. Res que no reculli la Constitució espanyola, que per aquestes coses sembla que no és tan sagrada.

2013 o la conquesta ciutadana del dret a l’habitatge

Ada Colau | El Punt Avui

El febrer del 2009 naixia la PAH a Barcelona. En aquell moment el problema de les execucions hipotecàries era completament invisible, ningú en parlava, ningú es plantejava resistir a un desnonament i ningú sabia què era la dació en pagament. Han passat quasi quatre anys, i avui el tema ocupa les primeres planes de tots els diaris, es troba entre les deu principals preocupacions de la població segons el CIS i ha arribat a prioritat dins l’agenda política. Però el més important és com s’ha arribat fins aquí: amb un moviment ciutadà que, des de baix cap amunt, ha articulat la gent afectada i el conjunt de la societat indignada, aconseguint no només denunciar el problema, sinó assenyalar responsables i, el que és més important, definir les solucions.

Alhora no podem ser triomfalistes. Cal ser conscients que el problema, lluny de resoldre’s, s’ha agreujat. S’han produït 400.000 execucions hipotecàries des del 2007 i a tot l’Estat el nombre de desnonaments augmenta trimestre rere trimestre, fins a arribar als 532 al dia. Espanya és el país europeu que més desnona, i alhora el que més habitatges buits acumula (més de 5 milions segons l’INE, 800.000 només en mans d’entitats financeres). En els quatre anys llargs de crisi, el govern no ha fet res per aturar la sagnia i, en canvi, no ha dubtat a rescatar els responsables del genocidi financer amb milers de milions d’euros.

Davant una realitat tan crua la pressió social no ha fet més que augmentar i ha esclatat amb l’alarma generada per diferents casos de suïcidi relacionats amb un desnonament. Aquesta alarma ha forçat que el PP i el PSOE, fins ara sords i cecs al drama dels desnonaments, haguessin de reaccionar. Malauradament ho han fet tard i, com sempre, amb arrogància i d’esquena a la ciutadania. Les mesures aprovades pel govern al novembre són completament insuficients i busquen només guanyar temps. Es limiten a una moratòria d’alguns desnonaments, que exclou la immensa majoria dels casos i no modifica el procediment hipotecari actual, responsable de condemnar les persones afectades a un deute per a tota la vida.

El problema, doncs, no s’ha resolt, però sí que podem afirmar que hi estem més a prop. Afortunadament la societat civil està més decidida que mai a encapçalar la resposta, sense cedir a les amenaces ni els xantatges dels bancs. El 2013 començarà amb la recta final de la iniciativa legislativa popular que planteja la moratòria de tots els desnonaments d’habitatge habitual, la dació en pagament retroactiva i el lloguer social dels pisos buits en mans dels bancs; una ILP que ja té més de 750.000 signatures entregades i segueix fins a finals de gener, amb l’ambició d’arribar com a mínim al milió de firmes. Si el govern persisteix a no escoltar la ciutadania, es trobarà que la pràctica de la desobediència civil s’estendrà cada cop a més àmbits, i que el conjunt de la societat el farà directament responsable del patiment de milers de famílies. En definitiva, si el govern insisteix a formar part del problema, i no de la solució, fer caure el govern esdevindrà una prioritat de l’agenda social i política. Hi ha vides literalment en joc.

Fotogaleria: acampada a la seu de Bankia a la plaça de Celenque (Madrid)

eldiario.es


‘Acampada Bankia’ consigue cinco alquileres sociales para desahuciados (ecodiario.eleconomista.es)

Los acampados frente a Bankia logran cuatro alquileres sociales

elPais.com

Los cincuenta afectados que llevan diez días acampados —por turnos— frente a la sede de Bankia de la Plaza de Celenque consiguieron este miércoles varios de sus objetivos. Cuatro afectados por las deudas hipotecarias consiguieron que la entidad les permita permanecer en los pisos de los que han sido o iban a ser desahuciados a cambio de un alquiler cuya cantidad varía según cada caso y oscila entre los 200 y los 375 euros.

Los cuatro afectados son inmigrantes. A Gloria, una colombiana que reside en Torrejón de la Calzada con su madre y su hija y a las que el pasado 23 de octubre desahuciaron entre enfrentamientos de guardia civiles y vecinos, le han ofrecido permanecer en el piso por un alquiler de 200 euros. A José, un inmigrante peruano que reside en Valdemoro, uno de 280 euros. A Robinson, un inmigrante nigeriano con varios hijos y un nieto a su cargo, de 315 euros. Y a Lourdes, inmigrante ecuatoriana, 375 euros que esta espera poder rebajar.

María, una quinta afectada que reside en Colmenar Viejo, se negó a aceptar una propuesta de acuerdo porque insiste en que la entidad se comprometa a concederle la dación en pago, es decir, que le condone toda la deuda que tiene pendiente. En el resto de los casos las deudas no se perdonan, sino que se posponen.

A una sexta inmigrante cuya familia solo ingresa la ayuda de 426 euros la entidad le ha adelantado que ve difícil que se pueda llegar a un acuerdo por sus escasos ingresos.

Para forzar estas negociaciones, varios activistas se encerraron a medio día en una sucursal de la entidad situada en Gran Vía. No es la primera vez que los afectados, a quienes no permiten entrar en la sede de Celenque, se meten en otras sucursales de la entidad para intentar forzar un acuerdo. La semana pasada ya lo hicieron en una de la calle Alcalá. En cualquier caso, el encierro de ayer no se prolongó más de una hora.

Los activistas mantienen su acampada por las decenas de afectados que esperan su propio acuerdo y también a la espera de que se firmen los alquileres acordados ayer verbalmente. “Y si el lunes no firman estos compromisos, okuparemos con ayuda de afectados e indignados sesenta sucursales”, amenaza Tatyana Roevo, de la Plataforma de Afectados por las Hipotecas de Madrid.

Por otra parte, Delegación del Gobierno ha ordenado que los afectados retiren las carpas que montaron hace unos días en la plaza de Celenque para cobijarse de la lluvia. Les han informado de que para montarlas tienen que pedir permiso a Delegación.

Varios furgones de antidisturbios merodeaban por la zona en la tarde, lo que les hizo temer un desalojo inminente. Finalmente no se cumplieron sus temores. Los afectados han decidido seguir pernoctando en la calle por turnos.

“Un habitatge digne no són quatre parets i un sostre”

JOÃO FRANÇA | Setmanari Directa

[Raquel Rolnik és arquitecta i urbanista. Professora a la Universitat de São Paulo, té experiència tant a l’Ajuntament d’aquesta ciutat com al govern del Brasil. El 2008, va ser nomenada Relatora Especial de l’ONU pel Dret a l’Habitatge Adequat. Es tracta d’un càrrec totalment independent, voluntari i no remunerat, que té com a objectiu exercir de defensora del poble davant el Consell de Drets Humans de l’ONU. El primer informe que va presentar tractava la qüestió del dret a l’habitatge i la crisi financera i ara treballa per actualitzar-lo]

Quina és la situació actual pel que fa al dret a l’habitatge en el context de crisi econòmica?
Al llarg d’aquests quatre anys com a relatora de l’ONU pel dret a l’habitatge digne, he percebut molt clarament que durant els darrers vint anys –o 15 o 25, segons el país– hem viscut un canvi de paradigma molt radical pel que fa a la política d’habitatge: hem passat de considerar l’habitatge com una política social, com a part d’un estat del benestar social i una obligació del govern, a la idea d’una política d’habitatge com a mercaderia i, més recentment, com a producte financer. Això ha estat generalitzat. Les reformes en polítiques d’habitatge promogudes globalment van anar en aquesta direcció i també en la d’un model únic dominant, que és la propietat privada individual de l’habitatge. Aquesta política ha estat un fracàs perquè va provocar la bombolla immobiliària i financera, que va explotar i va deixar famílies senceres en una situació extremadament vulnerable i sense el dret a un habitatge digne, a més d’altres qüestions, com el fet d’haver promogut la creació de guetos fora de les ciutats, que també violen el dret a l’habitatge.

Per què el violen?
Un habitatge digne no són quatre parets i un sostre sobre el cap, inclou l’accés a béns i serveis, equipaments col·lectius i tots aquests recursos. És una ubicació que permet a una família l’usdefruit dels seus altres drets. Per tot això, crec –i és el que intento demostrar documentalment amb la informació sobre els diversos països– que avui podem dir que aquesta política del model únic ha fracassat i necessita una reforma, juntament amb tot el que s’està discutint al món actualment, que és la reforma del sistema financer global i del paradigma de la no regulació, de la llibertat total de flux de capital financer i la tragèdia que això ha provocat a molts llocs.

I com es pot transformar aquesta situació?
En primer lloc, cal que l’Estat torni a assumir el seu paper, la seva responsabilitat a l’hora de protegir i promoure el dret de la ciutadania a l’habitatge adequat. L’habitatge no és un producte exposat en una prestatgeria que es pugui comprar. Després, cal veure les situacions i les possibilitats de cada país. En el cas de l’Estat espanyol, en què es disposa d’una reserva construïda molt gran, una política pública de reactivació d’aquesta reserva, amb lloguers socials i lloguers assistits, pot ser una molt bona solució.

I n’hi hauria prou, amb això?
Evidentment, sobretot a llarg termini, cal diversificar les solucions perquè, si bé la compra de pisos i propietats privades pot ser una solució per a alguns, no es pot imposar al conjunt de la societat. Els preus són molt elevats. Els afectats amb qui em vaig trobar i les històries que em van explicar són absolutament xocants. Persones que són absolutament vulnerables davant una sèrie de violacions dels drets humans pel simple fet d’haver caigut en una trampa, la d’haver cregut que tothom qui tingués un crèdit al banc tindria casa.

Vols dir que es va fomentar un engany col·lectiu?
Es va fomentar i trobo que és molt important dir-ho. Em sembla malament que es digui que les persones que van signar els contractes van ser idiotes perquè no els van saber llegir bé. Si ho analitzes, veus que, globalment, tot això va ser promogut i que alguns països –en principi no és el cas de l’Estat espanyol–, per rebre aportacions de préstecs internacionals, fins i tot van ser obligats, a través d’organismes internacionals, a reformar els seus sistemes financers d’habitatge i a posar fi a les polítiques públiques d’habitatge. Per això crec que és responsabilitat dels governs i que la resposta a la crisi ha de venir dels governs.

Quina força tenen les recomanacions de les relatores de l’ONU sobre aquests governs?
És una qüestió important. Les resolucions i les recomanacions no són obligatòries, si el país no les compleix, no patirà sancions, tot i que, depenent del nivell de violació i de la naturalesa del que s’estigui violant, se’n podrien derivar. Això ja ha passat, però estem parlant de casos de crims contra la humanitat o genocidis. Des d’un punt de vista positiu, les recomanacions poden ajudar els països en el sentit de reformar els seus marcs legals i les seves polítiques en determinades qüestions per incorporar aquests drets d’una manera molt més clara. L’efecte d’aquestes recomanacions pot ser bastant indirecte, però afecta força la imatge que té el país internacionalment. Hi ha països que no es preocupen per això, però l’Estat espanyol es preocupa especialment de presentar un perfil de respecte als drets humans internacionalment.

El govern espanyol actual no sembla disposat a fer una reforma radical per posar fi a aquesta crisi. Què pot fer dins el marc actual?
Aquí s’està parlant de reformes legislatives per canviar la llei general d’hipoteques, per permetre la dació en pagament i discutir la segona oportunitat, per fer una reforma de la llei del consumidor. Tot això són mesures que es discuteixen dins el marc existent, però és evident que caldrà molta més regulació del capital financer. Ja s’ha començat a fer i s’haurà de fer més. Crec que l’orgia financera té els dies comptats. M’agrada molt utilitzar l’expressió de Neil Smith: el liberalisme està mort, però és dominant. Crec que encara viurem molts anys sota aquesta hegemonia, però, alhora, estem en procés de transformació.

I quina és la situació de l’Estat espanyol en el context global?
Evidentment, no és a l’Estat espanyol on trobem les pitjors situacions pel que fa al dret a l’habitatge al món. Hi ha gent en situacions absolutament precàries des del punt de vista físic i material en alguns països de l’Amèrica Llatina, l’Àfrica o Àsia, però no podem comparar països. Hem de pensar que l’Estat espanyol és un Estat europeu que ha viscut un creixement econòmic molt important durant els darrers anys i que, per tant, tindria condicions, en teoria, per protegir molt més el dret a l’habitatge de la seva població. Hem de pensar quina potència té cada país per enfrontar i pensar el dret a l’habitatge. El concepte és el de la progressivitat, però el que vivim avui, aquí i a tota Europa, és la regressió. S’està anant enrere en drets econòmics, socials i culturals. Això em preocupa.

Una qüestió molt preocupant que es viu a l’Estat espanyol és que, tot i lliurar el pis al banc, les persones afectades per un desnonament mantenen el deute…
És una bogeria total, mai no ho havia vist a cap altre lloc. Això no vol dir que no existeixi en altres indrets, però, allà on he estat, no has de pagar el deute. Quan es tracta d’una hipoteca, lliures l’immoble i s’ha acabat. Però això no vol dir que no sigui un problema! Quan lliures l’immoble et quedes sense sostre i, llavors, quina alternativa tens? El problema no es tanca aquí, però, de qualsevol manera, lliurar l’immoble i continuar tenint el deute amb el banc… això no ho havia vist mai en la meva vida.

Quan vas venir a Barcelona l’any 2009, vas conèixer el treball de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Què en penses?
Vaig venir aquí a presentar l’informe que havia portat al Consell de Drets Humans i la PAH s’estava començant a estructurar. Trobo que la plataforma que han començat a constituir els afectats és extremadament important. En primer lloc, per fugir d’aquesta trampa perversa de pensar que els drames que estan vivint les persones són drames individuals, que són culpa seva, perquè són unes fracassades. Aquesta narrativa s’ha de trencar. Trobo que estem vivint una situació que és col·lectiva, una situació social fruit d’unes determinades opcions polítiques. Partint d’aquests termes, la PAH permet que les persones es trobin i puguin pensar col·lectivament solucions i formes d’enfrontar una qüestió que és col·lectiva i no individual. M’ha semblat increïble la proliferació de plataformes. M’imagino que això creixerà i és molt important que creixi perquè entri realment a l’agenda; crec que aquesta qüestió encara ha d’entrar amb força a l’agenda dels governs.

Què n’extreus, de la trobada amb les afectades del dijous 1 de març?
Quan treballes un tema i llegeixes els números, les xifres, les anàlisis econòmiques i socials, comences a descobrir què està passant i això és important per construir l’informe, però, quan parles amb els afectats, t’adones de què significa tot això concretament i això informa d’una manera molt més contundent.

Què en penses, de la iniciativa d’aturar els desnonaments?
Jo penso que qualsevol moviment social té diverses dimensions. Hi ha l’organització, la mobilització i les accions immediates que serveixen per cridar l’atenció i per resoldre qüestions immediates, però totes aquestes accions no tenen sentit si no van acompanyades, també, de propostes alternatives, d’iniciatives legislatives i polítiques. Trobo que és una bona combinació. Quan ens assabentem dels problemes personals de les famílies i de la situació en què es troben, entenem molt bé la creació d’una xarxa de solidaritat per aturar o ajornar al màxim el desallotjament i evitar crear situacions de violacions de molts drets humans, perquè, a partir d’un desallotjament, el dret a la salut, a l’educació i molts altres es comencen a veure afectats.

Aquestes iniciatives cada vegada es troben amb més resistència policial.
Estem parlant d’un conflicte i les situacions de conflicte són… conflictives. Penso que aquests enfrontaments es continuaran produint i crec que la millor resposta no és empitjorar el conflicte i tornar-lo violent, sinó elaborar respostes sostenibles i permanents per fer front a la crisi, respostes concretes per a aquests casos.

Els desallotjaments compten amb el suport de la llei.
Compleixen la llei, sí, però no existeix únicament la llei de la propietat, no hi ha només la llei immobiliària, hi ha un dret humà a l’habitatge adequat que forma part d’un pacte i de lleis internacionals que l’Estat espanyol ha signat i ratificat. Això s’ha de tenir en compte en les pràctiques, les lleis i els processos concrets que es duen a terme a l’Estat.

[Entrevista publicada al ‘Miralls’ de la Directa 264 del 7 de març de 2012]