Tag Archives: privatitzacions

CiU pretén privatitzar 18 hospitals públics

El Triangle

La Generalitat té entre mans un informe pel qual es vendrien 13 institucions sanitàries públiques després de convertir-les en empreses
El govern de Convergència i Unió (CiU) de la Generalitat de Catalunya té als seus despatxos un informe que conté un pla privatitzador per deixar en mans d’empreses amb afany de lucre 13 grans institucions sanitàries públiques que donen assistència a dos milions de persones, segons informa El País, que ha pogut tenir accés al document. Aquests 13 grans grups sanitaris gestionen 18 hospitals públics, 46 centres d’atenció primària i fins a un centenar de dispositius assistencials. L’informe, redactat per la consultora Pricewaterhouse Coopers (PWC), està datat a juny de 2011 i està titulat Aproximació a un nou plantejament estratègic per les empreses públiques i consorcis de salut de la Generalitat.

L’informe, també inclou un llistat d’empreses suceptibles de participar en la privatització com són Capio Sanidad, que està fent-se amb el control de molts hospitals de la Comunitat de Madrid, Grupo Ribera Salud, que gestiona el deficitari hospital de gestió privada d’Alzira, USP o HM Hospitales… A més a més, l’informe assegura que “la nostra recomanació és una entrada de capital privat en dues fases per dil·luir l’impacte polític i social del pla”. En concret, PWC explica que “el primer pas consisteix en transformar les entitats de dret públic en societats mercantils”, propietat del CatSalut. Aquest podrà, aleshores, “alienar els títols de la societat o inclús perdre la seva posició majoritària per donar entrada a tercers”. Aquest procés, segons PWC, es podria fer per subhasta pública o per alienació directa, tot i que assegura que el primer és el procés habitual.

L’informe també contempla la privatització dels beneficis i la socialització de les pèrdues perquè entén que “un concessionari deficitari pot posar en risc la salut de les persones [per la qual cosa] és lògic pensar que en aquest supòsit la Generalitat inervindrà ràpidament el servei”, com ja va passar a l’hospital valencià d’Alzira. Aquesta és la segona filtració d’un document per privatitzar la sanitat catalana, després del que ja va aparèixer sobre el trossejament de l’Institut Català de la Salut, (ICS), i que el conseller de Salut, Boi Ruiz [a la imatge] va desmentir. La Generalitat ha negat que tingui intenció de privatitzar cap empresa pública o consorci i assegura que l’informe, en contra del que diu el propi text, va sorgir d’una “proposta de PWC”.

L’Ajuntament de Cornellà comença a desmuntar el cine Pisa abans d’escoltar el veïnat

Bertran Cazorla | La Directa

Davant l’oposició creixent, fets consumats: ahir uns treballadors municipals van començar a buidar el Pisa, el darrer cine de barri de Cornellà de Llobregat, que l’Ajuntament va comprar el 2009 i ara, després de requalificar-lo, ha entregat a una empresa controlada per l’exregidor d’Urbansime i actual vicepresident del RCDE Espanyol, Jose Luis Morlanes, perquè hi faci pisos. Aquests plans han generat una forta oposició veïnal, i la plataforma que reclama el manteniment de l’edifici per allotjar-hi activitats culturals va entregar fa dues setmanes més de 5.000 signatures donant suport a la proposta. Però dos dies abans de la reunió que preveuen mantenir membres d’aquesta plataforma amb el govern local, en mans d’una majoria absoluta del PSC, uns treballadors han començat a endur-se amb camions mobiliari de l’edifici. L’executiu pren així la iniciativa davant d’una oposició creixent que ja no es limita només als veïnat. Caprabo, que té un supermercat a l’edifici del Pisa, s’hi ha solidaritzat i ha declarat que “no entén ni comparteix” els plans del consistori, que ha portat a la justícia.

Altaveus, rodets de pel·lícules, vidres i, inclús, les butaques dobles de les darreres fileres de les sales de cinema on, segurament, moltes de les habitants de Cornellà van viure els seus primers flirts. Tot això van començar a desmuntar ahir els operaris que van entrat al Pisa davant de la mirada de l’Araceli, la darrera encarregada que va tenir l’establiment, abans de tancar el novembre passat, i que encara viu a l’edifici a l’espera de rebre un pis substitutori. Segons han explicat els treballadors, tenen ordre d’endur-se en camions tot el material que es pugui aprofitar a l’Auditori municipal al barri d’Almeda, allunyat de qualsevol nucli habitat. Ja han desmuntat, per exemple, la pantalla de la sala dos del cine. I pensen endur-se, inclús, alguna de les màquines projectores que el consistori al·legava que eren massa obsoletes per mantenir l’activitat com a cinema.

“Més impediments” per a qualsevol alternativa als pisos

Davant d’aquest buidatge del Pisa, Víctor Garrido, un membre actiu de la plataforma que reclama mantenir l’edifici del cinema per dedicar-lo a usos socials, ha assegurat que demà tenen prevista una reunió amb membres del govern local i s’ha mostrat “estranyat” que “dies abans s’emportin tot això del cine”. “Buidar l’edifici suposa posar obstacles a qualsevol alternativa: si algú volgués posar-hi alguna mena d’activitat, es trobarà amb més impediments perquè no tindrà material”, ha lamentat Garrido. Precisament aquesta tarda, la plataforma té prevista una nova reunió interna per concretar la viabilitat econòmica de les alternatives que està formulant a la construcció de pisos, tot seguint models com el del cine associatiu de Sant Feliu de Llobregat, el Cinebaix, o del Patio Maravillas de Madrid.

Oposició de Caprabo

A aquestes activistes els ha sorgit un aliat inesperat: la cadena de supermercats Caprabo, que regenta des del 1998 el supermercat de 600 metres quadrats que funciona al mateix edifici que el cine Pisa des de principis dels anys noranta. El nou bloc de pisos que promou l’Ajuntament i ha de construir l’empresa de l’exregidor Morlanes, Set Habitatge, preveu una superfície comercial de 1.200 metres. Amb tot, Set Habitatge “està oferint un local que “té una superfície d’entre 1.800 i 2.000 metres quadrats”, ha assegurat Caprabo en un comunicat, tot afegint que “Caprabo considera que un mercat de proximitat de 600 metres quadrats dóna un servei adequat al barri i això no genera un problema de mobilitat a la zona”, com sí que podria generar una superfície més gran.

Per això, l’empresa va portar el pla de reparcel·lació del Pisa als tribunals, cosa que va obligar l’ajuntament a aturar-lo. Ara, la cadena, ha manifestat que “respecta les intencions de transformació urbanística que du a terme l’Ajuntament de Cornellà i l’empresa municipal Procornellà, encara que no les entén, ni les comparteix, ja que considera que el complex Cinema Pisa dóna un important servei d’utilitat i proximitat al barri”. “Caprabo denunciarà i posarà de manifest qualsevol incorrecció o procediment fora de llei que trobi en el projecte de reparcel·lació” i “treballarà amb totes les eines al seu abast per mantenir el servei que dóna al barri”, adverteix el comunicat de la firma de supermercats.

Teresa Forcades aposta per fer comú el sistema de salut

aureasocial.org

En la conferència pronunciada avui per Teresa Forcades a AureaSocial sobre “Capitalisme i ètica: els crims de la indústria de la salut i la resistència popular” –dins el cicle de xerrades “Davannt del capitalisme: un altre model econòmic, una altra salut”, l’autora, entre d’altres, d’Els crims de les grans companyies farmacèutiques (Quaderns Cristianisme i Justícia, 2006, n. 146, en català, castellà i anglès), ha basat la seva intervenció tot exposant el que considera els tres fenòmens que en els darrers 20 anys han augmentant en els sistemes de salut del nostre país (i dels països occidentals) i el que imagina com a nou enfoc de la salut a nivell individual i col·lectiu.

Enric Duran ha iniciat l’acte explicant què és AureaSocial, un espai de la CIC inaugurat el juny de 2012, cedit per la família que hi tenia un espai de salut, actualment en procés de col·lectivització, on es desenvolupen projectes d’educació i salut principalment, i on “intentem construir un model social i econòmic al marge de l’estat i del capitalisme”, ha afegit davant la gernació (amb múltiples sales habilitades per a la gent que no ha cabut a la sala gran i que també han pogut seguir en directe l’acte). En aquest espai es tira endavant el sistema de salut pública cooperativista (SSPC), que fa dos anys que s’està preparant a través de l’Oficina de Salut, on es posarà en marxa el primer Centre d’autogestió primària de salut (CAPS) de la Cooperativa Integral Catalana (CIC). De fet, avui mateix es començaran les inscripcions a l’SSPC i l’11 de febrer s’inaugurarà el CAPS d’AureaSocial. Aquest model es basa en mantenir la salut, no la malaltia, un model de salut que treballa a partir de la medicina unificada; és públic, perquè es vol que sigui accessible a tothom a través d’un sistema mutualista mancomunat en què tothom hi podrà participar segons les seves possibilitats, els uns directament, aportant-hi recursos econòmics, els qui no puguin col·laborant en les diverses tasques que es desenvolupen a AureaSocial. No hi ha la seguretat si l’espai d’AS podrà perdurar a llarg termini i per això promovem la col·lectivització d’AS, vol dir que volem comprar de forma col·lectiva la finca perquè esdevingui del comú. Es fan títols en base a 100 euros (individuals o col·lectius), a llarg termini i retornables.

Teresa Forcades (Barcelona, 1966) —metgessa, teòloga i monja benedictina catalana–, s’ha destacat darrerament com a activista i crítica del camp de la salut pública davant de la indústria farmacèutica. Ha començat la seva intervenció a AureaSocial parlant d’aquests tres fenòmens: la privatització, la protocolarització i la medicalització, tres potes de la degeneració d’un sistema de salut, que tampoc no era un ideal, però que ha disminuït el seu nivell en els últims anys.

La privatització

El model dels EUA sempre ha estat privat: si una persona no es pot pagar la sanitat no hi té accés, tret dels serveis mínims, és a dir, que no et deixen morir al carrer i et duen als hospitals de beneficència, ja que no tens accés a l’assistència sanitària, Hi ha una altra versió de la privatització, segons Forcades, més complexa i negativa, que és l’ús privat de béns públics, com els casos de corrupció que ha denunciat CafèambLlet, una manera de privatitzar soterrada; i una altra manera de privatitzar són els PPP (parternariat públic-privat), en principi per fer una relació simbiòtica (tu et beneficies, jo em beneficio), però segons la germana Teresa el que cal observar és que els PPP la part privada sempre té més del 50% (la proporció de les accions és 60% de gestió privada i 40% de gestió públic), fins al punt que alguns d’aquest PPP són de 51% a 49%, amb què els representants públics no poden defensar els interessos propis. És el cas dels PPP sobre investigació: coneixem estudis en què es pot saber d’efectes secundaris perniciosos d’un medicament, com un antiinflamatori que creava un excés de morts per infart de miocardi; la resposta va ser amagar les dades. Cal reivindicar, evidentment, la noció privada que té valors ètics i humans. Però la realitat en l’àmbit de la salut sembla que és una altra.

La protocolarització

En medicina cada vegada més s’acumulen molts coneixements i com a professional, ha dit Forcades, no pots estar al cas de tot, amb què agraeixes que et proveeixin uns protocols d’actuació segons el cas, ja que se suposa que és el màxim de beneficiós i en molts contextos salven vides. El que és criticable és el que ocorre a la pràctica: inclouen proves diagnòstiques en què darrere hi ha uns laboratoris que en treuen uns beneficis directes; de fet, hi ha una pressió que s’exerceix sobre els professionals perquè es protocolaritzin certs medicaments, certs aparells, etc., per manera que se’n beneficiïn certes empreses. Això fa que el concepte del protocol quedi desvirtuat. Per exemple, en els protocols d’embaràs hi ha un excés de medicalització per a les dones i els fetus. Són una font d’encariment innecessari i de substitució del tracte directe i individualitzat del metge o la metgessa amb el seu pacient.

Els protocols són o haurien de ser una ajuda per sota de la interrelació personal. La minva de la interacció personal és un fet que arriba a desmotivar més del 50% de la professió. Hi ha propostes en què l’ideal és que tots els tractaments estiguin medicalitzats i estiguin relacionats amb la facturació. Als EUA ja fan servir unes etiquetes diagnòstiques (drg, diagnostic related groups) en què s’actua segons unes categories que s’havien inventat els economistes de la facultat de Yale. Ensenyen els professionals a mirar els pacients amb els ulls de la “facturació” i no, per exemple, si ha vingut sol a ser tractat i ningú no l’ha vingut a veure. La medicina és ciència i és art, una vessant científica clara, objectiva, però amb això no n’hi ha prou; necessites l’art de la medicina, saber fer una història, com arribar a la informació essencial, de manera poc traumàtica, i tot això es desenvolupa fent-ho. Com es pot ensenyar aquest art si t’obliguen a prioritzar unes categories, que per al benestar de la persona són irrellevants absolutament.

La medicalització

Per a Teresa Forcades hi ha una tendència a incloure cada vegada més àmbits de la vida com a malalties, com per exemple el que en diuen la depressió juvenil, que fa que als EUA el 45% dels joves estiguin medicalitzats, una cosa que que en català barceloní és diu edat del pavo (a Girona en diuen edat del lloro). L’adolescent en un moment donat de la seva vida s’hi ha d’enfrontar a la vida, amb baixades i pujades, els primers enamoraments, canvis del cos, canvis d’humor…, és un fet normal, un fet necessari que té a veure amb la maduració i el creixement personal. Com pot aprendre a superar la frustració si li donem un medicament? Els qui s’ho passen malament, posem per cas els artistes, estan gestant una contribució a través d’una expressió artística gràcies a la qualitat humana que els ha afaiçonat davant de les adversitats. Si el context és que aquesta època de l’adolescent es mira des del punt de vista de la medicalització, que vol dir ficar sota el paraigües problemes que no són problemes mèdics, sinó que, a més, els “farmacalitzem”. Els anglesos ho resumeixen així: A pil for every hill (una medicació per a cada preocupació, ho catalnitza Teresa Forcades), una realitat creixent en els últims anys.

Entre els joves ha augmentat els índexs de suïcidis, una dada que s’ha amagat en relació a medicaments amb serotonina, que poden comportar reaccions incontrolades. Això no vol dir que hi hagi joves que tinguin depressió i que calgui tractar-los des de la medicina. En el nostre entorn potser no estiguem massa allunyats de les dades dels EUA. La majoria d’etiquetes diagnòstiques mèdiques només es posen en dubte quan s’arriba a aquestes proporcions.

Armament, petrolieres, farmacèutiques són qui mouen més diners. Un altre cas és de la disfunció sexual femenina. Per una banda, tenim que als anys noranta es va comercialitzar la viagra, en què, precisament, el problema pot ser no tant mèdic sinó de la relació entre la parella. Tanmateix, mentre la disfunció sexual masculina és clarament objectivable, què és la disfunció sexual femenina? A partir d’uns qüestionaris fets a finals dels noranta als Estats Units va sortir que gairebé la meitat de les dones tenien aquest “problema”. Alguns dels ítems del qüestionari eren si durant dos mesos seguits durant el darrer any havies tingut algun problema de desig sexual o dificultat d’excitació sexual. No preguntaven si la dona tenia relacions amb un company abusiu, per contra. O si estava bé amb el company i durant un període de temps estava per altres coses. És a dir, es prescindia del context vital de les persones. El qüestionari ja estava pensat, des del reduccionisme. per arribar a uns resultats determinats. Ens hem acostumat en el món capitalista al fet que el màxim i el millor incentiu per a la creativitat humana són els diners, una suposada obvietat i molt nociva.

Si no arribem a fi de mes, és clar que et motiva poder tenir diners per als fills, etc. Però si tens les necessitats cobertes, et calen més diners? La majoria segurament dirà que el que li cal és estar més pels altres, ser creatiu des de diferents àmbits, etc., en què hi ha coses que ens omplen, però no pas l’acumulació. És una fa·làcia que resulta dramàtica en medicina. És el cas de la disfunció sexual femenina. La salut no és una mercaderia –ha afegit Forcades–, el dret a l’educació no és una mercaderia…, perquè si no atemptem contra els pilars d’una societat en què ens puguem sentir bé vivint-hi i treballant-hi.

Hi ha el cas, també, de l’anomenada hiperactivitat infantil, amb situacions difícils de tractar a l’aula i a casa. És un problema mèdic, però? S’ha trobat un test alterat, alguna aberració, anormalitat, objectivització d’aquest trastorn? No. És un trastorn comportamental. I en aquest cas l’àmbit propi per tractar-lo s’hauria de basar en l’àmbit de les relacions humanes i no en l’àmbit dels medicaments que es donen als infants, basats en les amfetamines. L’efecte paradoxal és que el tractament per a infants es va descobrir a partir de l’ús i abús de les amfetes és que “calma” els nens. Curiosament, s’usa un medicament que quan es va descobrir no era per “calmar” els nens. Vint anys després de descobrir-ho es va començar a parlar de la hiperactivitat. Actua igual que la cocaïna, amb la diferència que els cocaïnòmans se la injecten o l’esnifen.

Hi ha alternatives, basades en deixar d’ingerir sucres processats, amb què la dieta es veu com a important de cara a produir canvis en els infants. Abans la hiperactivitat es definia si els símptomes es produïen abans dels 7 anys, en canvi, ara s’ha ampliat fins als 12 o als 14 anys. També, és important, que els infants tinguin temps de badar, de no fer res. La satisfacció emocional i la relació amb els pares també és important, igual com eliminar els sucres…, tot això d’acord amb el pediatra –i si no canvieu de pediatra, ha bromejat la conferenciant.

Fem comú l’àmbit de la salut

És obvi que aquests tres àmbits –protocalarització, privatització, medicalització–, en un sistema sanitari alternatiu es treurien de l’àmbit del mercat. La salut, és a dir, s’ha de socialitzar, ha de ser comunitzada, perquè la sanitat és del comú. La salut s’ha de considerar com un bé comú. Cal, també, una individualització de la relació metge-pacient, Cada malalt és una peça única, amb independència que suposadament tingui la mateixa malaltia o els mateixos símptomes d’un trastorn.

I, finalment, la minimització: potser no cal fer una analítica cada any, especialment si hom es troba bé, és absolutament exagerat i, a més, segur que et trobaran alguna cosa… De fet, cada ítem de l’analítica té la seva taxa d’especificitat i de sensibilitat, i s’arriba a un 90% d’encerts. Per exemple, hi ha el problema de les mamografies, en què s’han produït divergències de criteris que han afectat la salut de les dones, de vegades amb intervencions innecessàries i creant-los nivells alts d’ansietat. Un altre fet important, una paradoxa, és l’amplitud d’opcions: més opcions en l’àmbit de la cirurgia estètica vol dir menys tolerància a la variabilitat natural, que abans es considerava normal, però que ara certs grups humans no toleren: un nas massa peculiar, uns pits petits, o grossos, etc., o la labioplàstia, és a dir, una exèresi dels llavis vulvars menors femenins, que ni són simètrics sempre ni sobresurten dels majors. Tanmateix, les imatges de dones nues de les revistes (pornogràfiques o no) passen una censura en què els llavis menors no poden ser mai més grans que els majors. Quina mena de món és aquest que considera ofensiva la imatge d’un nu frontal segons com siguin els llavis vulvars? A la pràctica això significa sotmetre’s a una cirurgia, que a més té els seus riscos. Els cirurgians bons ja diuen que no existeix la “cirurgia menor”. També es parla de les “vagines de disseny”, per manera que a certa edat s’arregla la vagina amb la conseqüència que es pot produir una perforació del recte.

Les línies de fons s’han de basar en una medicina que s’ajusti a les necessitats humanes i no a les d’un mercat lliure associat al poder econòmic, polític i militar. Per què no paguen impostos les transaccions financeres i quan vaig a comprar sí que se’n paguen? El naixement de l’Organització Mundial del Comerç es va fer just en caure el mur del Berlín i el primer que va decidir és que la Índia derogués una llei que els permetia fer patents per protegir-se dels països rics. Els suposats liberals, ha exclamat Forcades, per què regulen el mercat? A sota la paraula lliure (mercat lliure) hi ha una fèrria regulació hi ha els interessos d’una minoria. Evitem, doncs, que el pacient sigui passiu.

En la relació terapèutica no s’ha de culpabilitzar la persona malalta i és important fer-la partícip, però tampoc anar a la hiperobjectivització, en el sentit que totes les malalties ens les fem nosaltres mateixos. Evidentment, ha finalitzat Teresa Forcades, la subjectivitat de la persona malalta ha de ser en el primer rengle de la nova sanitat que tots volem. Durant el debat posterior, Forcades ha constatat que canviar la direccionalitat de tot un país no és fàcil, però cal trobar gent que digui que sí que es pot fer i canviar i fer-ho millor, amb més justícia social, més democràtica, amb igualtat de gènere sense decrets, amb cura dels més vulnerables… “La societat ideal l’hem de fer entre tots. En el nostre país, Catalunya, encara podem fer un procés d’aquest tipus sense un excés de violència, ja que nosaltres no hem viscut la brutalitat, per exemple, entre rics i pobres”, ha afegit .

Crónica de Xavier Borrás

Cornellà ven el cine Pisa a una empresa dirigida per l’exregidor d’Urbanisme

la directa

El 30 de novembre de 2012 va tancar el darrer cinema de barri que quedava a Cornellà de Llobregat i una de les darreres sales d’aquest tipus que queda a l’àrea metropolitana de Barcelona, el Pisa. Desapareixeran deu llocs de treball i l’edifici s’enderrocarà per fer-hi pisos. Una operació urbanística que, més enllà de la nostàlgia, podria beneficiar l’exregidor d’Urbanisme José Luís Morlanes.

La fi del Pisa era una mort anunciada: ja el 2007, la propietat va deixar clar que no el continuaria explotant. Aleshores, l’Ajuntament va comprar l’edifici i Iniciatives i Programes SL en va assumir la gestió. Des de 2009, diverses veïnes han divulgat un manifest que ha rebut alguns milers de signatures i que proposa mantenir l’espai, que compta amb quatre sales de més de 700, 600, 500 i 250 butaques. Al Pisa, situat en una zona densament poblada i allunyada de l’auditori principal de Cornellà, que és en una zona industrial, s’hi podria “fer teatre, exposicions o fins i tot activitats del centre cívic”, diu el text.

L’Ajuntament, però, s’ha negat a fer-los cas al·legant que no hi havia alternativa al seu pla de fer pisos i recordant que, al nou bloc, hi haurà 2.000 metres quadrats destinats a un equipament que encara s’ha de definir. Aquesta versió, però, obvia que, originàriament, el solar estava destinat a equipaments i va ser el consistori qui, el 2007, va promoure’n la requalificació, aprovada el 2010. A més, el juliol de 2011, l’empresa municipal Emducsa va vendre l’edifici per poc més de cinc milions d’euros a l’única empresa constructora que es va presentar al concurs per adquirir-lo, Set Habitatge SA, que farà 78 pisos de règim concertat i vint de protecció, que costaran 210.000 i 160.400 euros respectivament.

El pes de Morlanes al Baix Llobregat

El registre mercantil indica que Set Habitatge està presidida per una altra empresa, Iter Metropolita SL, representada dins de la primera per l’exregidor d’Urbanisme de Cornellà José Luís Morlanes. Fins el mes d’octubre d’enguany, n’era conseller delegat Jesús Espelosín Valverde, exregidor d’Urbanisme de Madrid. Morlanes, que va ser regidor de 1991 a 2007, va ser el responsable d’Urbanisme fins l’any 2003 i va negociar la instal·lació, a Cornellà, del camp de l’Espanyol i el centre comercial adjunt Splau, que, amb el seu cinema multisales, va contribuir a donar el toc de gràcia al Pisa.

Però Morlanes és molt més que això. Ha ocupat multitud de càrrecs gràcies a una credencial: els carnets de la UGT i el PSC. Després de negociar –com a regidor– l’arribada de l’Espanyol a la ciutat, l’any 2004, va esdevenir conseller delegat del club i n’és vicepresident des de l’accés a la presidència de Joan Collet. Als noranta, havia estat dirigent de la UGT al Baix Llobregat i, amb el padrinatge de l’exalcalde José Montilla, president del consell comarcal. També ha estat un polèmic president de l’empresa química La Seda del Prat.

La darrera gestora del cinema, acusada de finançar el PSC

L’empresa Iniciatives i Programes SL (Inipro) va explotar el cinema propietat de l’Ajuntament durant els últims anys. Sense experiència coneguda en el cinema, Inipro –que a la seva web només enumera institucions públiques com a clientes: 26 ajuntaments, la Diputació de Barcelona i la Generalitat– va aixecar sospites a finals dels noranta.

El 1999, la fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va investigar si l’empresa servia per finançar il·legalment el PSC, després que l’Ajuntament de Sant Boi li adjudiqués quatre encàrrecs encadenats per fer un estudi sociològic el 1997. Tenien un valor total de set milions de pessetes, però cadascun quedava per sota dels dos milions (12.000 euros), la barrera a partir de la qual les adjudicacions s’han de fer per concurs públic. Un any abans, la regidora de joventut de l’Hospitalet havia dimitit per haver defensat l’adjudicació d’uns serveis de la seva àrea a aquesta empresa, per la qual havia treballat amb anterioritat. Iniciatives i Programes també va tenir problemes a Viladecans, on una comissió va investigar l’adjudicació de diversos encàrrecs, amb un valor total de 47 milions de pessetes, en una sola comissió de govern el gener de 1997.

La lluita de l’Hospital de Sant Pau, capdavantera en la defensa de la sanitat pública

L’accent

La retallada de la paga extraordinària d’aquest desembre i l’acomiadament de 4 treballadores ha estat el desencadenant d’una nova onada de protestes en defensa de la sanitat pública. Una onada que ha tingut com a capdavantera la tancada a l’hospital barceloní de Sant Pau per part dels i les treballadores d’aquest centre, que tenen previst mantenir-la de forma indefinida, i que poc a poc, ha fet que altres centres hagin començat a emprendre mobilitzacions.

El cas de l’hospital de Sant Pau és un dels que exemplifiquen les retallades patides per la sanitat pública catalana, especialment afectada per les retallades d’un govern, el de CiU, que ha apostat sense complexos per una privatització progressiva de la sanitat. A Sant Pau des de l’abril passat hi ha hagut el tancament de 84 llits; el tancament de les consultes externes 11 dies laborables l’any; una saturació d’urgències causada pel tancament del servei d’urgències de centres propers; altes precipitades, que han acabat supsosant reingressos i allargament de les llistes d’espera. Les treballadores en lluita denuncien a més la retallada en farmàcia hospitalària; la retallada en elements tant bàsics com pròtesis i catèters; la reducció de l’activitat de serveis com Radioteràpia, Radiologia, Medicina Nuclear i Hemodinàmica; i el tancament de quiròfans a la tarda, amb una reducció d’intervencions programades  de 713 intervencions anuals (que suposa 3 sessions quirúrgiques diàries menys).

El comitè d’Empresa denuncia que aquestes retallades del servei sanitari als ciutadans han anat acompanyades de l’atac als drets i condicions laborals dels treballadors des de juny del 2010, com ha estat la baixada de salaris, la retirada del fons social, del complement del menjador laboral -triplicant-ne el preu-, la retirada de l’ajut d’escola bressol, l’ anulació del complement de salari en cas de baixa per malaltia i la paga de Nadal, factor aquest últim, que ha desencadenat la tancada junt amb l’acomiadament de 4 companys amb una vinculació a l’Hospital de entre 2 i 6 anys i que segons la llei tenien contracte fix.

Una gestió tacada per nombrosos escàndols de malversació

L’Ambient a Sant Pau ha estat especialment enrarit pels escàndols protagonitzats per la direcció, al mateix temps que s’intensificaven les retallades dels serveis i de les condicions dels treballadors. Uns escàndols que han portat a diversos càrrecs a ser imputats pel jutge per malversació de fons públics, són Albert Folia, president fins fa pocs mesos del patronat de la Fundació de Gestió Sanitària de l’hospital (ara presidida per l’exconseller Xavier Pomés), i l’administrador de la Fundació de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau, un càrrec rotatiu nomenat pels membres de la fundació, integrada per l’ajuntament de Barcelona, la Generalitat i l’Arquebisbat. La investigació, que podria acabar afectant excàrrecs públics de l’etapa de govern tripartit i del període anterior, se centra en l’operació de descapitalització de l’hospital, que començà el 1991 quan els treballadors passaren, sense que es fés públic, de dependre de  la Fundació de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau a la Fundació Gestió Sanitaria, sense capital completament deficitària, i la gestió començà nombroses operacions irregulars com el nomenament de càrrecs ficticis per a col·locar personatges de confiança política amb grans remuneracions. Un dels casos més flagrants ha estat el cas de Ricard Gutiérrez ex “gerent adjunt” i personatge de l’òrbita del PSC, que cobrà des de 2004 fins a 2011 entre 80.000 y 110.000 euros anuals sense tenir cap vinculació amb el centre, i rebent una indemnització de 158.000 euros en ser acomiadat. Així, des de la secció de la Federació de Treballadors de Catalunya (FTC) a Sant Pau denuncien l’actuació dels directius, que “enlloc de defensar el centre i el servei als ciutadans practiquen la genuflexió amb la Conselleria de Sanitat”; l’existència de “càrrecs numeraris”; “de veure com la nostra entitat esta històrica i contínuament esquitxada per escàndols envers la gestió del recursos públics, com ens redueixen l’activitat sanitària, ens tanquen llits i ens augmenten les ràtios de pacients, provocant un empobriment de la qualitat assistencial”.

Una ‘tancada’ oberta a totes les lluites

La tancada va començar el dijous 29 de novembre al matí, quan uns 200 treballadors començaren la protesta, instal·lats amb tendes al vestíbul de l’hospital, i ha acabant essent una protesta també dels i les veïnes que han vist retallat el servei sanitari públic i han mostrat el seu suport assistint a les nombroses activitats organitzades. Igualment, ha esdevingiut un centre de trobada i de difusió d’altres lluites i mobilitzacions laborals i socials de Barcelona. S’hi han fet actes explciant la lluita dels treballadors de TMB, de denúncia de la repressió dels Mossos exposant el cas de l’Ester Quintana i les bales de goma; xerrades de Teresa Forcades, dels treballadors de Telefònica en lluita, cinefòrums, i fins i tot concerts d’òpera de músics que han volgut donar el seu suport a la lluita. La tancada ha rebut el suport de les organitzacions i col·lectius de l’esquerra de Barcelona, entre ells les de diverses assemblees de barri i d’organitzacions de l’esquerra independentista com la CUP i Endavant OSAN, que hi realitzaren algunes de les seves assemblles.

Altres hospitals inicien mobilitzacions

La mobilització dels i les treballadores de Sant Pau ha estat la més ferma i decidida, i té voluntat de ser indefinida, però poc a poc altres centres, que pateixen també grans retallades i empitjorament de les condicions de treball, han iniciat també mobilitzacions. A l’Hospital de la Vall d’Hebron, el més gran de la comunitat autònoam de Catalunya, amb una plantilla de 7.000 persones, la junta de personal convocava una tancada d’un dia el dimecres dia 12 des de les nou del matí, també reclamant el pagament de la paga de Nadal i en protesta per les retallades, en una tancada que tenia també voluntat de confluència amb altres lluites, com la dels veïns de la Guineueta que lluiten en defensa del CAP del barri, o els treballadors del campus Mundet de la Universitat de Barcelona que se sumaven a la protesta. També es feia tancada a l’Hospital Clínic de Barcelona i al Moisès Broggi de Sant Joan Despí. Els treballadors de l’hospital de Bellvitge a l’Hospitalet també convocaven el mateix dia una cadena humana i assemblea, igual que a l’hospital de Viladecans. També es convocaven actes de protesta l’Hospital Joan XXII de Tarragona, a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell, i a la Mútua de Terrassa, entre altres, en el que pot ser l’inici d’una onada de lluites per la sanitat, aquest cop protagonitzada pels i les treballadores.

L’obscur projecte de privatització de l’Hospital Clínic

El cas de l’Hospital Clínic de Barcelona, el segon hospital públic més gran de Catalunya en llits i activitat, és especial, ja que es troba al caire d’un procés d’imminent privatització si el govern de CiU aconsegueix els suports necessaris. “Tot està punt”, declarava Roser Fernández, número dos de Boi Ruiz i secretària general de la Conselleria, poc abans de les eleccions passades i comptant amb una majoria absoluta de Mas. El cop rebut per la formació conservadora ha frenat el procés, però no ha aturat els plans de privatització d’aquest històric centre. Recentment, informacions dels mitjans ElDebat.cat i del Diario Médico destapaven alguns aspectes del procés de privatització, fins ara encoberta, que beneficiaria afigures properes a CDC i Mas. Es revelaven alguns detalls escandalosos, com tractes per reservar llits per a potentats malalts d’Emirats del Golf Pèrsic i també fons de Qatar interessats a invertir-hi, mitjançant societats de capital risc.

La privatització tindria com a protagonista Jaume Aubia, home fort del  del Col·legi de Metges de Barcelona des de fa 30 anys i figura emblemàtica de “la CDC dels negocis”. Inicialment hi hauria tingut un paper important Josep Prat, ara apartat per la seva imputació judicial arran dels escàndols de l’Institut Català de Salut. Una altra figura rellevant és Xavier Pomés, antic conseller de Sanitat i Interior amb les governs de Pujol, i actual president de la polèmica Fundació de Gestió de l’Hospital de Sant Pau i també president del patronat del Clínic. A més, és un alt directiu de congregacions eclesials amb interessos en la sanitat, segons alguns analistes l’home més fort de l’església Catòlica en l’àmbit sanitari principatí. Tant Aubia com Pomés, igual que abans Josep Prat, estan ben relacionats amb personatges com Feliu Sucarrats, Ramón Bagó o la família Sumarroca, propietaris dels principals grups privats que es beneficien de la privatització de la sanitat al Principat sota el govern de CiU.

Mato confirma el copagament en el transport sanitari no urgent segons la renda

324.cat

La ministra de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat, Ana Mato, ha confirmat la introducció del copagament en el transport sanitari no urgent en funció de la renda dels pacients, segons l'”esborrany tècnic” que estudiarà el Consell Interterritorial de Salut el dia 20.

Als passadissos del Congrés, Mato ha explicat que l’esborrany l’han confeccionat els tècnics del ministeri juntament amb els de les comunitats autònomes.

La ministra ha destacat que, segons la proposta, el transport sanitari urgent no tindrà “cap aportació de cap pacient” i que en el transport no urgent les “persones que no tenen recursos o els pensionistes amb rendes molt baixes tampoc no han de fer cap aportació”.

Per a la resta de pacients, “hi haurà una aportació reduïda per al transport no urgent en funció de la renda” i els malalts crònics també hauran de fer “una aportació mínima en funció de la renda”.

“Bàsicament, els tècnics que han fet la proposta són de les comunitats autònomes; ara nosaltres valorarem les xifres que han plantejat i prendrem la decisió”, ha dit la ministra.

Cornellà de Llobregat tanca el darrer cine de barri per fer-hi pisos malgrat l’oposició veïnal

Bertran Cazorla | La Directa

Sant Ildefons és una mica menys barri des d’aquest divendres. Aquell dia la zona més singular de Cornellà de Llobregat, el bressol dels germans Muñoz del grup Estopa, amb els seus gegantins blocs de pisos que envolten la torre Miranda, es va acomiadar del darrer cine de barri de la ciutat i un dels darrers de l’àrea metropolitana, el Pisa. “Després de 46 anys, tanquem les nostres portes. Ens ha encantat formar part de les vostres vides”, deien els cartells a la porta del cine. Poc abans de la mitjanit es van apagar definitivament els seus projectors. I poc després van marxar els darrers espectadors, després de protagonitzar una protesta contra el tancament que la policia municipal va seguir de ben a prop.

L’Ajuntament, que el 2007 va comprar les sales a un propietari que ja no les volia explotar, les havia venut l’any passat a un constructor. Ara el cinema s’enderrocarà i s’hi faran pisos. A partir d’ara el veïnat de Cornellà haurà d’anar als multicines del centre comercial Splau, al costat del camp de l’Espanyol, apartat del teixit urbà i a un extrem de la ciutat, si no volen abandonar-la per anar al cinema. Què diferencia un cine de barri de la impersonalitat d’aquests multicines es feia obvi divendres al vespre quan l’Araceli, la gerent del Pisa, rebia a la porta els darrers espectadors de les sales, que s’acomiadaven d’ella com d’una parenta. “Aquest cine és com una família”, era una frase que repetien molts dels clients. S’acomiadaven de l’Araceli, per exemple, la Maria José López i en José Álvarez, que, com tants habitants de la zona, van arribar a Catalunya des d’altres parts de la península. Ells fa 40 anys que es van establir a Sant Ildefons provinents d’Extremadura i des de llavors sempre han anat al Pisa. “És com si desaparegués part de tu”, comentava amb l’Araceli la Maria José.

Una desena de treballadores a l’atur

Però més enllà de les anècdotes sentimentals un cine com aquest suposa llocs de treball. Són deu les persones que perdran la feina amb el tancament. I l’Araceli a més, la casa: viu en un habitatge que hi ha a l’edifici. El comparteix amb la seva filla, que és la tercera generació de la família que treballava al Pisa: l’actual gerent hi va començar a viure quan el seu pare va anar-hi a treballar, explicava divendres.
Eren possiblement els darrers supervivents del que quedava de l’espessa constel·lació de cinemes que havia bastit Jaume Campreciós a ciutats com l’Hospitalet i Cornellà. Cap als anys setanta convivien en aquesta ciutat nombroses sales, com el Titan, l’Avenida, el Sandor o el Club. Ja no en queda cap. L’avant-darrera sala fundada per Campreciós que va tancar, abans del Pisa, va ser el Rambla de l’Hospitalet: es va acomiadar el 2010 i va ser enderrocat per fer-hi pisos. L’Ajuntament hospitalenc no va poder-ho evitar malgrat que llavors també hi va haver protestes de veïns.

Manifestació a les portes del consistori

A Cornellà, una setantena de persones es van manifestar des de la plaça de l’Ajuntament fins al Pisa divendres a la tarda abans d’entrar a la darrera sessió. El dia abans, també una setantena de persones es van concentrar davant del consistori durant el ple municipal per reclamar una alternativa a l’enderroc. Molts eren conscients que no era viable mantenir l’activitat regular com a cinema comercial. Però des que es va saber que el cine tancaria, fa dos anys, aquests veïns defensaven que calia mantenir com a equipament un edifici que ara té quatre sales amb més de 700, 600, 500 i 250 butaques cadascuna en una ciutat on l’auditori principal és apartat del nucli habitat, en ple polígon industrial. A més el cinema Pisa és a un barri, Sant Ildefons, molt habitat i amb necessitat d’espais de trobada veïnal.

L’Ajuntament, en mans d’una majoria absoluta del PSC des dels anys vuitanta, però, no els ha escoltat. Va requalificar els terrenys, que abans eren qualificats com a reservats per a equipaments, i l’any passat va vendre l’edifici per 5 milions d’euros a Set Habitatge, una constructora que hi farà 78 pisos de règim concertat i 20 de protecció oficial. Els primers costaran 210.000 euros i els segons 160.400 euros.