Tag Archives: malbaratament de recursos

Els ecologistes forcen el ministeri de Medi Ambient a posar el punt final a un tram del Quart Cinturó

El triangle

L’anunci d’una querella per prevaricació contra un alt càrrec de l’Administració estatal, avantsala de la “victòria històrica” de la plataforma opositora al projecte
El simple anunci de la Campanya Contra el Quart Cinturó (CCQC) de presentar una querella per prevaricació contra un alt càrrec del ministeri de Medi Ambient, Medi Rural i Marí ha tingut l’efecte immediat que l’Administració ha decretat la caducitat de l’expedient objecte de la polèmica entre ecologistes i ministeri. La CCQC va demanar el mes d’abril de l’any passat que el Govern espanyol decretés la caducitat de l’expedient en base a l’endarreriment en l’execució de les obres. El ministeri no va respondre i la coordinadora ecologista va reclamar per escrit una certificació formal d’aquesta caducitat del projecte. La resposta de l’Administració, a través de la direcció general de Qualitat i Avaluació Ambiental, va ser que la no execució de les obres “no donava peu a la caducitat de l’expedient”. La CCQC entenia que aquesta resposta vulnerava el codi penal perquè suposava mentir de manera conscient i, en conseqüència, va anunciar la querella per prevaricació contra l’alt càrrec que firmava la nota. La reacció va ser fulminant. Si els ecologistes van fer pública la seva intenció el 19 de desembre passat, el dia 20, la direcció general implicada en l’afer feia una nota –que ha transcendit aquest 21 de gener– en la qual decreta l’arxiu de l’expedient. La direcció general data –consignada a mà– la seva carta el 17 de desembre però s’ha sabut per fonts internes del ministeri que la va fer el dia 20 de desembre

El portaveu de la CCQC, Toni Altaió, no amaga la seva satisfacció per aquesta decisió que titlla de “victòria històrica de la Campanya”. El tram afectat per aquesta decisió és el de Terrassa a la Roca, de quasi 35 quilòmetres de longitud i, segons diu Altaió, ara, “si el volen fer, han de començar de nou tota la tramitació”. Alguns ajuntaments afectats pel traçat del Quart Cinturó també havien sol·licitat la caducitat de l’expedient però l’èxit cal atribuir-lo als ecologistes perquè els consistoris ho van fer a remolc d’aquests. El portaveu de la plataforma considera que “aquest és un bon moment perquè les administracions acceptin d’una vegada per totes un debat obert sobre el model territorial i d’infraestructures”. Desprès d’aquest triomf, Altaió diu que “nosaltres seguirem posant la banya a totes les fisures que ens deixin i la veritat és que ens deixen moltes”. Destaca que “el quart cinturó no és d’interès públic, respon a un model de desenvolupament obsolet”. A més, considera que “la Generalitat s’hauria de plantejar el que suposa d’invasió de competències que un projecte com aquest el desenvolupi Madrid ja que no respon a una necessitat de transport de mercaderies connectat amb la frontera sinó a una qüestió de mobilitat a la segona corona metropolitana”. La CCQC reclama que en aquest context, el que cal és potenciar i millorar les infraestructures de transport públic.

El Estado perdió 5,1 millones de euros con el ‘caso Pallerols’

público.es

Cerrar el caso Pallerols 13 años después le ha costado a Unió Democràtica de Catalunya (UDC)  poco más de 380.000 euros. El acuerdo al que llegaron la semana pasada con la Fiscalía los cuatro acusados de la trama de financiación ilegal del partido democristiano y el Ministerio Público les permitirá incluso evitar la cárcel. Para el bolsillo del contribuyente, sin embargo, los tejemanejes que se produjeron en el Departament de Treball de la Generalitat entre 1994 y 1999 con los cursos de formación para desempleados tuvieron un coste muy superior. En concreto 5,1 millones de euros, que es lo que la Unión Europea (UE) comprometió del Fondo Social Europeo para cofinanciar el proyecto. El Gobierno central adelantó la cantidad esperando poder recuperarlo más tarde pero Bruselas, ante el proceso judicial abierto, nunca desbloqueó los fondos.

Según fuentes comunitarias consultadas por Público, en abril de 2012 el Ejecutivo de Mariano Rajoy “envió una carta a la Comisión Europea comunicando que no presentaría las facturas pertinentes” a través de la Unidad Administradora del Fondo Social Europeo, por lo que renunciaba oficialmente a ese dinero. No es muy difícil comprender por qué teniendo en cuenta cómo se ha desarrollado el caso.

El proceso contra el partido de Josep Antoni Duran i Lleida por financiación ilegal se abrió en 1999. La Fiscalía acusó al exdirector general de Empleo de la Generalitat, Lluís Gavaldà, y a su hermano, Vicenç Gavaldà, ambos de UDC, de haber adjudicado unos ciclos de formación para desempleados a tres empresas (Ceifsa, Andsa y Teosa) del andorrano Fidel Pallerols. Los tres, junto al militante de UDC, Santiago Vallvé, organizaron un sistema por el cual el 10% de los 8,8 millones de dinero público que se le iba a dedicar a los cursos de manera oficial, retornaría a las arcas de la formación democristiana.

La idea más extendida es que UDC se financió de esta manera con fondos provenientes de la UE, aunque las fuentes consultadas niegan que fuera así ya que, técnicamente, el dinero nunca llegó a España. De hecho, “en 2001 la Comisión suspendió la reserva de los fondos“, explican. El caso Pallerols también fue seguido de cerca por la Oficina de Lucha contra el Fraude de la UE (OLAF) que explicó a Público que no abrió ninguna investigación por su cuenta “ya que las autoridades españolas competentes estaban lidiando con el problema”.

De no haberse abierto una instrucción judicial y si las autoridades comunitarias hubieran liberado los fondos y después descubierto el fraude, España habría tenido que devolver los cinco millones a la UE. El Gobierno no ha tenido que pasar ese mal trago porque los fondos europeos no llegaron a entrar en las arcas del Estado, de donde salieron en concepto de anticipo.

Trece años de proceso y un final sin cárcel

Las pesquisas contra UDC siguieron su curso y en 2002 un informe de la Guardia Civil detectó irregularidades en más de 230 cursos, desveló que ocho de los que el grupo Pallerols decía que estaba impartiendo no existían y que los precios de algunos estaban exageradamente inflados. La instrucción finalizó en diciembre de 2004 y un año después el Juzgado de Instrucción número 9 de Barcelona cerró el caso por falta de pruebas.

La Audiencia Provincial de Barcelona, sin embargó, atendió los recursos presentados y reabrió todo en 2006. Entre medias se llegó a meter hasta el Tribunal Superior de Justicia de Catalunya por la imputación de un aforado. Por fin, en 2010, comenzó el juicio oral.

Las conclusiones del fiscal, Fernando Rodríguez Rey, en febrero de ese año no podían ser más claras: los hermanos Gavaldà y Vallvè “a cambio de su participación decisiva en el otorgamiento de las subvenciones, obtenían del empresario favores económicos para el partido, ellos mismos y otros responsables del Departament” de Treball.

Rodríguez calculó que UDC consiguió desviar 595.000 euros que utilizó para pagar nóminas del partido, mobiliario y productos informáticos. El dinero entraba en caja con facturas falsas. Además del pago del desfalco, solicitó penas de 11 años de prisión para Vicenç Gavaldà y Pallarols, nueve para Lluís Gavaldà y siete para Vallvé. En la acusación aparecían también los nombres de Dolors Llorens, que trabajaba en el Departament en la época del fraude, y María Cruz Guerrero, la mujer del empresario andorrano. Para ellas el fiscal pidió nueve y ocho años de cárcel respectivamente.

Con la firma del acuerdo la semana pasada UDC ha pagado finalmente 388.000 euros. 200.000 de ellos por ser “partícipe a título lucrativo” y 188.000 como “responsable civil subsidiario“. Asimismo, asumirá los 260.000 euros de multa para sus miembros envueltos en el Pallerols. Las penas de cárcel se han visto reducidas a la nada. Un año y medio para Lluís Gavaldà, siete meses para Pallerols y Vicenç Gavaldà y una multa económica para Vallvé. Al no tener antecedentes, ninguno acabará entre rejas. Guerrero y Llorens quedaron exentas de cualquier responsabilidad.

La Fiscalía justificó la rebaja de las penas porque los acusados han accedido a devolver el dinero y por los 13 años que ha durado el proceso. El partido evitó el juicio, aún así, nadie se librará de la sentencia, que se publicará en breve. Ni siquiera Duran i Lleida, que en el año 2000 prometió dimitir si se demostraba que UDC se había financiado de manera ilegal pero que ya ha dejado ver que no tiene muy buena memoria. Él sigue negando que fuera así y asegura que UDC ya depuró responsabilidades políticas.

Protestes a Girona, Barcelona i Figueres contra la inauguració del TAV

El Triangle
Treballadors del transport públic reivindiquen més Rodalies i menys AVE a l’estació de Sants. A Girona una concentració crítica aplega més d’un centenar de persones i a la capital de l’Alt Empordà els pagesos han reclamat el cobrament de les indemnitzacions per les expropiacions.

La inauguració del tram del Tren d’Alta Velocitat (TAV) entre Barcelona i Figueres aquest dimarts ha estat envoltada per la polèmica des del seu inici. La presència del president del Govern, Mariano Rajoy, el príncep Felip de Borbó, el president de la Generalitat, Artur Mas, i de diferents càrrecs com la ministra de Foment, Ana Pastor, ha portat a diferents sectors socials a manifestar-se en contra la inauguració. A l’estació de Barcelona-Sants, desenes de treballadors del transport públic i sindicalistes de la CGT han reivindicat més Rodalies i menys TAV, o AVE en la seva denominació espanyola. Han volgut deixar clar que estan al costat del transport públic per al poble, és a dir, el servei de Rodalies, i en contra de l’elitisme del TAV. Els manifestants han escridassat les autoritats amb consignes com “Lladres “ o “No hay pan para tanto chorizo”.

A Girona, la CUP, que com ICV havia estat convidada a la inauguració institucional, però que va declinar assistir-hi, va convocar, en coordinació amb la Mesa d’Entitats per la Participació de Girona, una concentració de rebuig a la inauguració del TAV per dimarts a les dotze del migdia, davant l’estació de Renfe. Els convocants defensen el tren per les classes populars, el manteniment del Parc Central, afectat per les obres del TAV, i la qualitat de vida i el futur de comerços i veïns de la zona afectada. Els convocants van proposar anar vestits de negre per simbolitzar “l’enterrament del diner públic” i més d’un centenar de persones s’han concentrat, emmig de fortes mesures policials [a la imatge]. També hi han participat membres de l’ANC, que han volgut visualitzar els desitjos d’independència catalaans davant l’hereu de la monarquia. A mig matí, a més a més, els agents han fet fora de l’estació membres de la CUP que repartien volants crítics amb la inauguració del TAV.

Per la seva banda a Figueres, desenes de treballadors agrícoles convocats per Unió de Pagesos s’han concentrat per reclamar a la ministra de Foment i a Adif el cobrament de cinc milions d’euros corresponents a les expropiacions de terrenys per on passa el tren que encara no ha pagat. Per altra banda, els alcaldes convergents de la capital de l’Alt Empordà i Girona, Marta Felip i Carles Puigdemont, respectivament, han criticat la ccerimònis d’inauguració per diferents motius. Puigdemont ha assegurat a El matí de Catalunya Ràdio que s’inaugura una obra incompleta i que els trams que falten (Figueres-França) no estan previstos en els pressupostos generals de l’Estat. Marta Felip ha criticat l’hermetisme i la precipitació amb que s’han realitzat els preparatius de l’acte i ha revelat que fins divendres passat no van rebre la confirmació oficial.

Aumenta un 1.780% el gasto en material antidisturbios y protección

el mundo

El gasto en material antidisturbios y equipamiento de protección de la Policía Nacional se multiplicará 18,8 veces en 2013, un 1.780% más, según recoge el Proyecto Presupuestos Generales del Estado para el próximo año.

Esta inversión incluye la compra de unos 20.000 chalecos antibalas, según fuentes del ministerio del Interior.

A pesar de los recortes en el ministerio del Interior, cuyo presupuesto se reducirá un 6,3% y que afectarán a partidas como Seguridad Ciudadana, el gasto en nuevas inversiones y renovación de “Material Antidisturbios y Equipamientos Específicos de Protección y Defensa” se elevará desde los 173.670 euros de este año a 3,26 millones en 2013.

En concreto, el gasto se disparará en la reposición de este material. Si en los presupuestos de 2012 se contemplaba un gasto total de 759.330 euros durante cinco años, entre 2011 y 2015, el Ejecutivo prevé ahora una inversión de 10,02 millones de euros entre 2012 y 2016.

Los anteriores presupuestos contemplaban un gasto de entre 148.260 y 157.330 euros anuales entre 2012 y 2015 en la reposición de esta partida. Ahora, el Gobierno prevé gastar 148.260 euros este año y multiplicar la partida a 3,24 millones en 2013 y 3,19 millones en 2014 y 2015.

Sólo se contempla volver a niveles de gasto parecidos a los de este año en 2016, cuando ya habría acabado la presente legislatura. Sus 248.260 euros evitan además que el total para estos cinco años sea aún superior.

Respecto a la inversión en nuevo material, este concepto apenas repunta de 25.900 a 27.410 euros anuales.

En el caso de la Guardia Civil, la inversión en reposición de “Material Antidisturbios y Equipamientos Específicos de Protección y Defensa” se reducirá de los 250.000 euros previstos en los anteriores presupuestos a 150.000 euros en los nuevos.

¿Cuánto cuesta un escudo?

El proyecto de Presupuestos Generales del Estado para 2013 no desglosa en más profundidad el destino de cada una de las partidas.

En el Boletín Oficial del Estado (BOE) se recogen algunos contratos firmados con proveedores de la Policía Nacional y la Guardia Civil, como el millón y medio invertido en artificios fumígenos y lacrimógenos de Falken a finales de 2011 o 147.441 euros en chalecos de Fedur para las Unidades de Prevención y Reacción del Cuerpo Nacional de Policía.

Hace tres años, en 2009, la Policía compró 232 escudos antibala para las Unidades de Intervención Policial (UIP) por 103.414 euros, a 517 euros la unidad; 500 chalecos antibala a 389 euros cada uno; 714 escudos antidisturbios transparentes a 140 euros; y 250 chalecos antigolpes a 300 euros.

Las máscaras de protección respiratoria adaptables a los cascos de los antidisturbios valen 296 euros la unidad, según un procedimiento abierto por la Dirección General de la Policía en marzo de este año.

Los artificios lacrimógenos valen 27,9 euros, IVA incluido. El ministerio del Interior encargó 2.000 unidades por un importe máximo de 55.800 euros en febrero de 2011.

Las pelotas de goma, utilizadas por las Fuerzas de Seguridad de España y Portugal, valen 90 céntimos de euro.

Recortes en la Policía

El gasto en reponer la totalidad del material policial pasará de 1,6 millones de euros anuales previstos en los anteriores presupuestos a 4,4 millones en los nuevos, mientras que la inversión en nuevo material se mantendrá en 130.000 euros anuales.

El incremento en el gasto en material antidisturbios contrasta con los recortes en otras partidas de la Policía Nacional, como armamento y plantilla; la congelación en la inversión en Policía Científica y la inversión en renovar los equipos especiales.

La inversión de 865.010 euros en armamento prevista para 2012 (15.010 euros en nuevo material y 850.000 euros en reposición) se reduce a 116.000 euros para 2013 (15.000 euros en nuevo armamento y 101.000 euros en reposición).

La plantilla de la Policía Nacional se reducirá de 91.585 a 90.187 efectivos. Aunque repunta en casi todos sus grupos, el recorte se produce en el principal bloque de efectivos: “Subgrupo C1 y Titulados de Bachiller”, que pasa de 72.679 a 71.110 empleados.

Sin embargo, el gasto en reposición y nuevo equipamiento de la Policía Científica se mantiene ‘congelado’ en los 428.900 euros previstos para 2012.

Por su parte, el gasto en la renovación de equipos especiales pasará de 29.000 euros en 2012 a 429.000 euros el próximo año, manteniéndose en 20.410 euros la inversión nueva en esta partida.

La Fundación de la esposa de Mas recibe en tres meses 441.119 euros en tres subvenciones de la Generalitat

Catalunyapress.cat
Según publica este martes La Gaceta, el diario digital propiedad del Grupo Intereconomia, la Fundación Instituto de trastornos alimentarios (ita) en la que participa la esposa del presidente de la Generalitat de Cataluña, Helena Rakosnik, ha recibido durante este año subvenciones a cargo del Govern por valor superior a los 400.000 euros”.

La web de Julio Ariza señala en la información que los datos están sacados de los Diaris de la Generalitat del 28 de Febrero y del 11 de Abril del presente año, fechas en las que se da cuenta de las ayudas y de la cuantía de las mismas.

Según lo publicado en el Boletín, la cantidad adjudicada en Febrero fue de 266.109,50 euros en concepto de “convenios plurianuales de atención social a personas afectadas por drogodependencias”. Respecto a las ayudas otorgadas en el mes de Abril, la primera fue por valor de 90.000 euros y estaba destinada a sufragar “ un programa de tratamiento integral para personas afectadas de TCA de larga evolución”. La segunda subvención quedó fijada en 85.000 euros y se destinó a otro programa para “ el tratamiento integral para personas con trastornos alimentarios”.

En total, y en solo tres meses estamos hablando de 441.109,50 euros, una cifra muy elevada si la comparamos con los recortes que la sanidad pública catalana ha soportado durante el mandato de Artur Mas, o los que han afectado a los servicios sociales de las personas mayores y de las que padecen alguna discapacidad, por no recordar el calvario de los funcionarios y la supresión de subvenciones a los comedores escolares.

Esta cifra, también contrasta abiertamente con los cero euros con que el pasado gobierno tripartito despachó las peticiones de la Fundacion en la que también participa Pilar Garrigosa cuñada del ex President Maragall . Según la Web oficial de la institución se trata de “una entidad sin ánimo de lucro que nace en 2002 como resultado de la experiencia de diferentes profesionales vinculados al ámbito asistencial del tratamiento de los trastornos de la conducta alimentaria

Y si el cero patatero del Gobierno Montilla suena a venganza política, la generosidad del actual Gobierno convergente hacia una Fundacion en la que tiene una función, tan activa como encomiable, la esposa del actual President de la Generalitat, es, como mínimo, censurable porque son miles los ciudadanos los que están sufriendo en estos momentos la dureza de las medidas antisociales del ejecutivo del esposo Mas, a causa de la falta de liquidez en sus arcas, que le ha obligado incluso a solicitar “un rescate urgente” de 5.000 millones de euros a Madrid…

En este caso concreto, bueno es recordar la conocida frase:”Caesaris uxor non satis honeste, etiam ut videretur ……

Acceder al artículo de la Gaceta

Fundació ita

Los millonarios españoles engrosan sus fortunas durante la crisis

Público

Los millonarios españoles, lejos de haber visto mermadas sus fortunas durante la crisis, las han visto aumentar, como prueban los patrimonios de sus sociedades de inversión, las llamadas sicav, que han crecido en algunos casos hasta un 50 %.

El contraste de la buena salud de que gozan las sociedades de inversión de capital variable (sicav) respecto al resto de la población es muy llamativo, ya que según los datos del Instituto Nacional de Estadística (INE), la renta disponible de los hogares descendió el 3,2 % en el segundo trimestre de este año en relación con las mismas fechas del año anterior.

Y al cierre de 2011, un 21,8 % de la población española estaba por debajo del umbral de riesgo de pobreza.

El atractivo de las sicav reside en su favorable tratamiento fiscal, ya que tributan al 1% en el impuesto de sociedades, frente al 30% al que tributan las grandes empresas y el 25% para las pymes, que en cualquier caso finalmente se queda en un tipo efectivo de aproximadamente el 12%.

Entre los requisitos que deben cumplir estas sociedades de inversión figuran contar con más de cien partícipes y un capital inicial de 2,4 millones de euros.

Si bien en los dos últimos años el patrimonio total gestionado por sicavs en España ha caído un 8,3%, al pasar de 25.324 millones a 23.218, lo cierto es que las cinco mayores han crecido sustancialmente.

Estas cinco sociedades gestionaban al cierre de junio 1.818 millones de euros, frente a los 1.638 de junio de 2010, según los datos de VDOS Stochastics, aunque ninguna de ellas figuraba entre las más rentables del sector.

La mayor de ellas es Morinvest, gestionada por BBVA y en la que participa la empresaria Alicia Koplowitz.

Al finalizar el mes de junio de 2010, Morinvest contaba con un patrimonio de 440 millones de euros, que al cierre de junio de este año se había incrementado hasta 511.

Inmediatamente después se sitúa Allocation, vinculada a la familia del Pino, propietarios de Ferrovial, que gestionaba en junio un patrimonio de 398 millones de euros, frente a los 389 del mismo periodo de dos años antes.

La sicav en la que participa Rosalía Mera, fundadora junto a Amancio Ortega del gigante textil Inditex, se situaba como la tercera mayor por patrimonio, con 341 millones de euros, casi el 7% más que en junio de 2010.

Por lo que respecta a la rentabilidad, aunque el conjunto de sicav españolas muestra una modesta revalorización del 0,19% hasta junio –frente al cerca del 11% que pierde el principal indicador de la bolsa española, el IBEX 35– algunas han logrado revalorizaciones cercanas al 50%.

En concreto, Wana Inversiones, de la gestora de Barclays, ha logrado hasta junio un rendimiento del 49,64%, una rentabilidad que sólo han conseguido o superado tres las empresas que cotizan en la bolsa española: Grifols, Inditex y Amadeus.

Núria de Gispert: ‘Si els diputats cobren menys de 3.000 euros, ja no sé com anirem’

Vilaweb

La presidenta del Parlament de Catalunya, Núria de Gispert, ha dit avui en declaracions a Rac-1 que ‘l’any 2003 jo cobrava 3.000 euros com a diputada. Actualment, un diputat ras també cobra 3.000 euros, i han passat vuit anys. Quan es parla d’abaixar el sou als polítics… Si els abaixem més, ja no sé com anirem.’ Les crítiques a les xarxes socials no s’han fet esperar.

Les declaracions de De Gispert arriben pocs dies després de les paraules del diputat del PP per Orense, Guillermo Collarte, que es va queixar en una entrevista a ‘La Voz de Galicia’ que amb els 416 euros que guanya de regidor, els 4.200 euros que cobra com a diputat i els 290 euros de funcionari de la Junta de Galícia, ‘les passa bastant magres’.

TAV: un fals consens social

Vicent Torres Castejón | Setmanari Directa

[El traçat de noves línies ferroviàries exclusives per a Trens d’Alta Velocitat (TAV) als nostres territoris sembla gaudir d’un suport social unànime. Però aquest consens només és aparent. La construcció de les línies esmentades, en realitat, ha provocat polèmiques agres. D’una banda, els grups de pressió econòmics, mediàtics i polítics, locals i regionals, consideren que l’arribada de l’AVE és una condició necessària per al progrés econòmic. De l’altra, alguns col·lectius ciutadans (i nombrosos consistoris municipals) de les comarques que travessen o havien de travessar aquestes obres s’hi oposen, precisament a causa dels greus impactes ambientals i territorials que suposa. Cada vegada més tècniques i expertes critiquen el malbaratament de recursos del model ferroviari que ens estan imposant: el que prioritza l’alta velocitat i abandona els trens regionals i de rodalies]

En matèria d’obres públiques, sembla que, a l’Estat espanyol, costa parlar amb criteris raonables, científics i d’interès social. El mite de les infraestructures, com s’anomena des de l’òptica econòmica, tendeix a sobrevalorar els efectes positius de qualsevol inversió en obra pública i a ignorar o menystenir els negatius. Els greuges comparatius entre comunitats autònomes i els tòpics periodístics com la modernitat o la posada en el mapa es converteixen en elements clau a l’hora de prendre decisions que immobilitzen recursos financers quantiosos i que provoquen destrosses irreversibles al territori. Un exemple ben clar d’aquesta frivolitat és el mateix concepte de l’arribada de l’AVE. Alta Velocidad Española (AVE) és el nom comercial d’alguns trens de Renfe, els de la gamma més potent i ràpida, que circulen per vies noves aptes per a velocitats de més de 250 km per hora, 300 en alguns trams i moments. Amb tot, ja hi havia trens d’alta velocitat circulant a 200 km per hora pels trams més moderns de la xarxa ferroviària d’ús general, els anomenats Alaris, Euromed, Altària, etc. Segons la Unió Internacional de Ferrocarrils (UIC), alta velocitat significa circular a més de 160 km per hora. Aquesta velocitat s’aconsegueix combinant una sèrie de factors tècnics i organitzatius com ara un nou disseny dels trens; unes màquines més potents; unes vies millorades, amb radis de gir més reduïts; una senyalització electrònica en cabina; el tancament total de la línia ferroviària; menys parades, etc. Ara bé, per què necessàriament més de 300 km per hora? Per què per una via nova i per què d’amplària internacional?

AVE: èxit de màrqueting

Alta Velocidad Española és el nom comercial que va emprar una empresa de màrqueting per vendre millor la nova línia posada en marxa entre Madrid i Sevilla el 1992. De fet, la connotació del nom (ave, és a dir, au) recordava la natura i semblava més ecològic. Cal afegir que, fins no fa gaire, a Catalunya, seguint la línia francesa, se solia parlar de TGV (Tren de Gran Velocitat) i que, al País Basc, encara s’empra la denominació TAV (Tren d’Alta Velocitat).

La qüestió, però, es remunta molts anys enrere, amb el govern de Felipe González. L’any 1988, l’executiu socialista va prendre una doble decisió, la gravetat de la qual ha afectat el futur del transport ferroviari espanyol durant generacions. La primera va ser transformar el nou accés ferroviari d’Andalusia, que havia de ser d’ús general, en una línia d’alta velocitat per a viatgeres; la segona va ser fer les vies d’acord amb l’amplària internacional, diferent de l’amplària pròpia de la península Ibèrica, de manera que es van començar a crear dues xarxes ferroviàries incompatibles en un mateix territori. Però, la conseqüència més greu de tot això va ser l’abandonament del Pla de Transport Ferroviari de 1987, que havia de modernitzar la xarxa principal segons els estàndards europeus, amb velocitats previstes de 220 km per hora. A hores d’ara, moltes d’aquestes línies encara no s’han acabat de modernitzar, ja que les inversions públiques han estat destinades sistemàticament a les línies d’AVE de Madrid, Sevilla, Barcelona, Valladolid, Màlaga o València (i ara, també de Galícia).

Les expectatives anunciades (encara que mai confirmades) per a l’AVE de Sevilla van provocar un efecte imitació molt fort, de manera que no hi ha cap capital de província (o segona ciutat) que no reclami la seva línia d’AVE. Tant és així que el ministre de Foment del govern d’Aznar, Álvarez Cascos, va oferir una mena d’AVE per a tots i va presentar un nou mapa ferroviari exclusiu d’alta velocitat que tenia la finalitat d’unir totes les capitals amb Madrid.

Més ombres que llums

La primera línia d’AVE, Madrid-Sevilla, va ser presentada com el gran èxit de Renfe, mentre que alguns estudis independents deliberadament amagats la consideraven un fracàs. En vint anys de funcionament, ha transportat prop de 53 milions de persones, una xifra que sembla molt important, però que no ho és si tenim en compte que només el 50% han estat passatge de l’AVE de debò, mentre que la resta ho han estat d’altres serveis. També és insignificant si la comparem amb els 28 milions de viatgeres per any de la línia TGV París-Lió. L’argumentari de les veus que defensen l’AVE també és trampós quan recorden que la gent que abans anava amb avió entre Madrid i les ciutats que avui estan connectades amb l’AVE, ara, fan servir aquest servei, però amaguen que moltes de les que abans empraven el tren, ara, han de viatjar amb autocar pel fortíssim increment del preu dels bitllets.

Cal dir que, a la resta d’Europa, la situació ha estat ben diferent: només l’Estat francès es va arriscar a plantejar una xarxa ferroviària nova, especial per a l’alta velocitat, durant els anys 60 i ben aviat va haver de rectificar a la baixa els seus plans faraònics. Va salvar la situació per la compatibilitat de les línies (és a dir, l’amplària única de les vies), que n’ha permès un ús més flexible. En general, arreu d’Europa, la fórmula habitual per a l’alta velocitat no ha consistit a crear noves vies, sinó a modernitzar les vies existents perquè hi circulessin trens més ràpids de manera compartida amb altres tipus de trens. Només s’han creat trams nous més directes en itineraris saturats i en els casos que la demanda potencial ha superat certs llindars. Aquests països tampoc no estan lliures de pressions polítiques i tecnocràtiques o d’interessos econòmics i, sovint, també s’han plantejat projectes nous que trencaven les regles de control establertes.

Així doncs, com s’entén l’encaparrament de fer tantes noves línies d’AVE amb tants impactes i comprometent les inversions ferroviàries durant dècades a casa nostra? Qui se’n beneficia? Cal dir que beneficia una minoria: la gent amb més poder adquisitiu o la que té el viatge pagat per l’empresa o l’administració. Són poques, les persones que fan servir les línies d’AVE de manera continuada. Evidentment, aquest model ferroviari també beneficia les empreses fabricants de trens: a l’Estat espanyol, Talgo i CAF, però també l’alemanya Siemens i la canadenca Bombardier.

Amb tot, però, el negoci principal rau en l’obra pública, en la construcció, i beneficia les grans empreses constructores que fan els projectes i els moviments de terres i erigeixen plataformes, viaductes, túnels, estacions, etc. Aquestes empreses, que representen el principal grup de pressió econòmic i polític, tenen llaços estrets amb la banca i una gran complicitat amb l’alt funcionariat públic i amb la classe política. Hi ha molta permeabilitat entre aquests sectors, com palesa el fet següent: David Taguas, president de SEOPAN (la patronal de les grans constructores: ACS, Ferrovial, FCC, Acciona, SACYR, OHL), va assolir aquest càrrec el 2008, gràcies a la direcció de l’oficina econòmica de Zapatero, on exercia com a secretari d’Estat.

Les mobilitzacions silenciades

Davant del poder econòmic i mediàtic d’aquests grups, no sorprèn que les veus discrepants hagin quedat amagades sota el discurs oficial i que fins i tot les mobilitzacions d’oposició a les obres hagin quedat relegades a les pàgines interiors dels diaris locals o a les edicions regionals dels grans mitjans. Durant les obres de l’AVE Madrid-Barcelona, es van produir protestes a nombroses comarques de tots els territoris que creuava la línia, com Castella, Aragó i també Catalunya, on diverses plataformes i entitats locals van constituir la coordinadora COPALTAV (Coordinadora de Plataformes per una Alternativa al TAV, 19992000), que va proporcionar arguments teòrics per qüestionar els projectes i va donar suport a les iniciatives locals. Però les màquines ja estaven allí i l’obra no es va poder aturar, tot i que es van rectificar o compensar alguns dels seus impactes.

Al País Valencià, en canvi, va aflorar una certa oposició social tan bon punt es van anunciar els projectes i, des de principis de l’any 2000, a nombroses comarques d’Alacant i València, es van organitzar plataformes i coordinadores que, sota la consigna Tren sí, AVE no, van aconseguir implicar la societat i, de rebot, les institucions polítiques locals en contra d’aquests projectes de gran impacte. Les mobilitzacions unien persones i col·lectius que no només s’oposaven al traçat, sinó també al concepte d’AVE, amb altres persones i grups que continuaven convençuts que l’AVE representava progrés, però que no estaven d’acord amb els efectes de les obres. En algunes comarques (la Ribera i la Vega Baixa), aquesta lluita va aconseguir rectificacions de traçat i de disseny i, d’alguna manera, el reconeixement que el traçat i les prestacions de la nova línia havien d’adaptar-se a les peculiaritats del territori. No obstant això, en altres comarques on no es va produir aquesta mobilització preventiva, el Ministeri va continuar amb la política d’ignorar el diàleg i els projectes han tirat endavant, malgrat la forta oposició local i institucional (això ha passat a la comarca de l’Horta, a l’entorn de la ciutat de València). Si bé totes aquestes plataformes han desaparegut quan les obres s’han fet, avui, hi ha comarques on encara es manté una certa mobilització, com l’Horta Nord, afectada per l’absurd projecte d’AVE València-Castelló, i les del Camp de Morvedre i Palància, on s’acaba d’anunciar una nova línia Terol-Sagunt: 1.000 metres de desnivell a 300 km per hora.

Al País Basc, l’oposició social va néixer arran del projecte de la Y basca ferroviària proposat pel govern basc per unir les tres capitals a alta velocitat (assumit pel govern central com a part de la xarxa AVE). Inicialment, aquesta oposició tenia una arrel molt ideològica, basada en la crítica al desenvolupisme i encapçalada per l’Assemblea anti-TAV (AHT, en èuscar), molt influenciada per grups anarquistes i autònoms (www.sindominio.net/ahtez). Més tard, cap el 2004, es va constituir una coordinadora, AHT Gelditu! Elkarlana, que agrupa la majoria de sindicats, moviments socials i ecologistes, partits polítics, ajuntaments i grups d’afectades, amb l’objectiu de plantejar alternatives al projecte i de defensar “un tren social” i més respectuós amb el territori (www.ahtgelditu.org). ETA va intentar capitalitzar aquest descontentament social amb els seus atemptats, però els col·lectius implicats van rebutjar enèrgicament la “col·laboració” de la banda i, sobretot, els seus mètodes. L’AVE a Màlaga tampoc no ha estat exempt de polèmica, especialment en alguns indrets com la vall de l’Abdalagís, on els túnels del ferrocarril han trencat l’aqüífer que abastia els regadius.

Totes aquestes lluites dels territoris no són una excepció en el marc d’Europa. A l’Estat francès, per exemple, la prolongació de la primera línia TGV des de Lió fins a Marsella va topar amb una forta oposició social. El territori de la Provença havia sabut posar en valor els seus paisatges i cultius tradicionals i no volia acceptar que el nou traçat ferroviari les malbaratés. Aquesta mobilització va aconseguir retardar el projecte més d’una dècada, tot i que es va incrementar el cost en incloure grans trams soterrats i altres obres de protecció i restauració ambiental.

A Itàlia, els darrers anys, milers de persones s’han manifestat contra els projectes d’alta velocitat pel Vèneto i el Friül i han paralitzat repetidament les obres del projecte interalpí Milà-Lió.

*****

Stuttgart 21

Aquest és el nom del projecte més gegantesc de remodelació ferroviària i urbana previst a Alemanya, que inclou l’enllaç entre dos trams ja existents d’alta velocitat i que ha de travessar la ciutat de Stuttgart. Aquesta obra requeriria túnels d’accés llargs, que creuarien l’entorn muntanyenc de la ciutat i que podrien afectar els preuats aqüífers que proporcionen aigua de qualitat mineral. També requeriria destruir part de l’edifici de l’estació actual, arrencar 300 arbres centenaris i enderrocar parts de diferents barris.

El projecte va ser impulsat fa quinze anys, amb finançament de l’empresa nacional ferroviària Deutsche Bahn, el govern federal, la ciutat de Stuttgart i el govern del Land (Estat) de Baden Württemberg, tots controlats pel partit democratacristià (CDU). Per aquesta obra, originàriament, es van pressupostar uns 4.600 milions d’euros, però actualment les previsions s’han disparat fins als 7.000 milions, com a mínim. Les implicacions del projecte, sobretot les seves conseqüències sobre el Parc central (Schlossgarten) i sobre la resta de serveis ferroviaris, van provocar una resposta social important de persones i associacions de tot tipus l’any 2007, quan es va anunciar el projecte. Un motiu important de les persones mobilitzades va ser l’incompliment de la promesa electoral de l’alcalde de sotmetre el projecte a referèndum. A partir de l’octubre de 2008, van començar les mobilitzacions contra la demolició, que es van fer cada dilluns des de l’any 2009, fins arribar a sumar-ne 100 el novembre de 2011. Alguna de les protestes,com la del setembre de 2010, va acabar violentament, quan les unitats especials de la policia van atacar amb gasos i porres les ciutadanes que intentaven evitar la tala d’arbres. Aquest fet va provocar que, el mes següent, més de cent mil persones es concentressin en una ciutat de siscentes mil habitants.

Això va fer que el CDU perdés l’alcaldia (2009) i el govern del Land (2011) a favor del Partit Verd, principal opositor al projecte, que avui governa en coalició amb el PSD. El nou cap de govern del Land, Winfrid Kretschmann, va convocar un referèndum per confirmar el suport vers la retirada del projecte, però, després d’una intensa campanya de propaganda per part de totes les posicions, el 27 de novembre de 2011, amb una participació del 48% de la població, el 59% de les votants es van pronunciar a favor de tirar endavant l’obra. Kretschmann va respectar la decisió, però va anunciar que vetllaria per la vigilància ambiental de les obres i per la fiscalització dels costos reals i dels possibles casos de corrupció. Les mobilitzacions i el debat ciutadà que van envoltar el referèndum han significat un advertiment seriósperlatecnocràciadelaDBilaclasse política federal. Tot apunta que és improbable que es plantegin un futur macroprojecte d’abast similar.

****

Els impactes principals de les línies d’alta velocitat

Impactes ambientals:

· Ocupació alta de sòl: no es pot eixamplar la infraestructura anterior, generalment cal un traçat nou.

· Fort efecte barrera i paisatgístic: tanques metàl·liques continuades, terraplens, talls, passos elevats, etc.

· Afeccions a la fauna i la flora i contaminació de les aigües: mort d’aus, extermini químic de conills per evitar que creïn caus, utilització de trens herbicides per “mantenir neta” la plataforma, etc.

· Fort impacte acústic que impedeix residències o activitats en l’entorn proper.

· Alt consum energètic per abastir aquestes velocitats tan altes i augment de línies d’alta tensió.

Impactes socioeconòmics:

· Cost de construcció enorme, sobretot en territoris de relleu complicat, perquè cal molta obra pública: túnels, talls i viaductes.

· Discriminació social: és un mitjà de transport que beneficia les minories amb un poder adquisitiu alt o les que reben una subvenció pública, ja que no paguen el cost del servei ni de les infraestructures.

· Encariment del servei ferroviari i eliminació dels trens anteriors, cosa que obliga la població amb menys recursos a viatjar per carretera.

· Es redueixen els punts d’accés al ferrocarril (l’alta velocitat no pot parar gaire, ja que es perd molt de temps en l’acceleració i la desacceleració) i, per tant, hi ha menys estacions, un servei ferroviari reduït a les comarques i una desconnexió més gran amb la resta de la xarxa. — Polarització d’activitats econòmiques als extrems de les línies (capitals provincials) i buidament de l’espai intermedi entre les ciutats (poblacions mitjanes).

Impactes sobre la xarxa ferroviària:

· Absorció de la capacitat d’inversió pública i abandonament de la resta de la xarxa ferroviària. Hi ha línies sense modernitzar i, fins i tot, sense manteniment.

· El govern de Zapatero va comprometre la inversió de 4.000 milions d’euros per a la xarxa de rodalies de Catalunya, entre el 2008 i el 2012, però només se n’ha executat el 8,8%.

· Difícil interconnexió entre línies, ja que s’utilitza una amplària de vies diferent, fet que obliga a comprar trens més cars.

· Supressió de serveis més econòmics, situació que obliga a utilitzar els trens nous.

· Eliminació de trens regionals i de moltes estacions de les línies substituïdes.

Grans empreses i bancs espanyols han guanyat 230.000 milions durant la crisi

D.F. | Setmanari Directa

Un altre cop i gairebé igual. El cinquè any consecutiu de crisi socioeconòmica, els resultats de la gran banca i les grans empreses espanyoles ha tornat a cloure amb beneficis milionaris. Enmig d’un context de fortes retallades socials –les pitjors des del final de la dictadura–, de destrucció d’ocupació i de serveis públics, de precarització de les condicions de treball i de creixement de la pobresa, les grans empreses i els bancs agrupats a l’índex borsari Ibex 35 van tancar el 2011 amb 33.696 milions d’euros en beneficis nets. Des de 2007, any que va arrencar la crisi, aquestes trentacinc empreses ja porten acumulats 229.141 milions d’euros en guanys: 125 milions d’euros al dia. Cinc milions l’hora. 87.188 euros el minut.

La xifra representa quatre cops i mig el volum de les retallades aprovades per Rodríguez Zapatero per al període 2010-2013 per un volum de 50.000 milions d’euros. També es poden comparar els beneficis obtinguts per les grans empreses els darrers anys amb la xifra que manega Mariano Rajoy per a les retallades que aplicarà un cop passin les eleccions autonòmiques a Andalusia. El PP estima que vorejaran els 40.000 milions d’euros. En total, 90.000 milions en retallades aplicades pel PSOE i el PP, que contrasten amb els 230.000 milions de beneficis nets de les grans corporacions.

La banca torna a guanyar

Durant 2011, els cinc principals bancs espanyols van obtenir un benefici net conjunt de 10.197 milions d’euros, un 32% menys respecte el 2010: Santander (5.351 milions), BBVA (3.003 milions), CaixaBank (1.053 milions), Bankia (309 milions) i Banco Popular (479 milions). La xifra podria ser més elevada, ja que, entre les cinc entitats, es van destinar 5.800 milions d’euros addicionals en dotacions extres per a provisions i sanejaments vinculats a la bombolla immobiliària. Cal assenyalar, també, lògica neocolonial, que el 51% del benefici del Santander es va obtenir de l’activitat a l’Amèrica Llatina. I cal apuntar que, des que va començar la crisi, els grans bancs espanyols ja s’han embutxacat 76.000 milions d’euros en beneficis nets. Santander i BBVA són la segona i la tercera empresa espanyola que van obtenir més beneficis l’any passat

Les grans empreses, també

Una evolució semblant a la que han experimentat les 35 grans empreses espanyoles –inclosos els cincs grans bancs– que conformen l’Ibex35. El resultat net conjunt durant el 2011 és de 33.696 milions d’euros, amb un retrocés del 33,99% respecte el 2010. Les empreses –sense incloure els bancs– que han registrat més guanys han estat Telefónica (5.402 milions), seguida per les elèctriques Iberdrola (2.804 milions) i Endesa (2.212 milions), Repsol (2.193), la siderúrgica Arcelor Mittal (1.627 milions), Gas Natural (1.325 milions), Inditex (1.302 milions), Ferrovial (1.268 milions) i CaixaBank (1.053 milions). En l’àmbit de pèrdues, només registra una davallada negativa de 1.604 milions d’euros la constructora Sacyr Vallehermoso. En canvi, pel que fa a la borsa espanyola, l’any 2011 va obtenir millors resultats. L’any passat, les empreses cotitzades van repartir 28.213 milions d’euros entre els accionistes, un 16% d’increment respecte l’any 2010. Cal recordar, a més, que un 70% d’aquestes empreses operen a paradisos fiscals i disposen de 108 societats mercantils en territoris offshore, fora de control. Encapçala aquest rànquing el Banco Santander, amb 33 filials a paradisos fiscals, i l’empresa Repsol, amb tretze filials, dotze de les quals a les Illes Caiman.

Entre fraus i rescats

A aquestes xifres, caldria afegir-hi, també, el que aporten les finances públiques per al rescat de les entitats financeres. El cost del rescat bancari ha estat xifrat, oficialment, en 7.551 milions, segons dades recents del governador del Banc d’Espanya. La xifra només remet a les quantitats aportades per salvar quatre entitats intervingudes (CAM, CCLM, CajaSur i Banco de València) des que va arrencar la crisi. Però aquesta xifra no té en compte les ajudes del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) i el Fons d’Adquisició d’Actius Financers. En total, s’han atorgat 19.885 milions, com a préstecs, en suport a la liquiditat de les entitats i 17.737 milions per dotar-les de recursos propis. En total, 37.632 milions, teòricament recuperables: la compra de la CAM pel Banc Sabadell va aparellada amb un acord que estableix que l’Estat aporta el 80% de les pèrdues de la CAM durant els primers anys. Els altres costos directes derivats del rescat són l’encariment del deute públic espanyol, que abonarà 15.000 milions d’euros en interessos els propers cinc anys.

A aquesta comptabilitat tafurera, cal sumar-hi la recent denúncia dels tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha). El desembre passat van alertar que el 88,4% del frau fiscal de 2011 quedaria impune i es deixarien d’ingressar prop de 80.000 milions d’euros. Gestha recordava que el 71% d’aquesta evasió la protagonitzaven les grans fortunes i les grans empreses espanyoles. Grans fortunes que, durant l’any 2011, van augmentar el seu patrimoni un 6% i van guanyar 2.150 milions d’euros més, cosa que fa que disposin d’una riquesa valorada en 37.700 milions d’euros. Una dotzena de multimilionàries, l’extrema riquesa espanyola, encapçalada per Amancio Ortega (propietari d’Inditex i 2.731 milions d’euros més ric que l’any anterior), el banquer Emilio Botín, la família Entrecanales, la família Del Pino (Ferrovial) o les germanes Koplowitz (FCC). I acompanyades per les principals accionistes de la constructora ACS (els banquers March, els Albertos –Alberto Cortina i Alberto Alcocer– i Florentino Pérez) o Manuel Jové, fundador de la immobiliària Fadesa. Tots ells, segons el clausurat diari Público, atresoren gairebé la quantia de les pitjors retallades socials que s’han viscut des del final de la dictadura. 37.000 contra 50.000 milions. Dotze persones multimilionàries contra la majoria social. Una lògica aclaparadora esclafant d’un infinitíssim decimal contra el 99%.

I si tornen el que han robat?

Les xifres remeten només al període de crisi i d’esclat de la bombolla immobiliària i del tsunami urbanitzador que va caracteritzar el darrer cicle expansiu de l’economia espanyola. Però, s’ha parlat poc o gens de tot el que s’ha guanyat durant la bonança econòmica de la fal·lera constructora. Milions i milions d’euros que van ser transferits des de les capes populars i les classes mitjanes als grans operadors del negoci immobiliari. El 10 de juny de 2004, el Banc d’Espanya ja alertava de les xifres de l’especulació immobiliària: la sobrevaloració de l’habitatge oscil·lava entre un 24% i un 35%. Una xifra que, només sis dies després, The Economist elevava al 50%. Entre el 1983 i el 2007, el preu mitjà del metre quadrat d’habitatge nou a l’Estat espanyol va passar de 250 euros a gairebé 3.000 euros. El 2007, tot just abans de la crisi, encara es projectaven un milió i mig d’habitatges nous a l’Estat espanyol i 300 camps de golf. Aquell any, el 43% de la renda familiar mensual disponible anava destinada a l’habitatge, una transfusió permanent de riquesa de baix a dalt a través de l’especulació sobre el dret social fonamental a l’habitatge. Avui, hi ha gairebé sis milions de pisos buits a l’Estat espanyol i el 60% de la gent assalariada cobra menys de 1.000 euros.

Sia com sia, el cinquè any de la crisi i a les portes d’una nova vaga general, la comptabilitat esclareix que, si sumem els beneficis empresarials i bancaris dels darrers cinc anys, el cost parcial del rescat bancari, el volum de frau fiscal durant 2007-2011, els interessos del deute i el patrimoni de dotze famílies multimilionàries, arribem a la xifra 558.000 milions d’euros. Només amb menys del 10% d’aquesta quantitat, n’hi hauria prou per evitar i revertir els 50.000 milions d’euros de les retallades aprovades per Rodríguez Zapatero que hi ha en vigor. Metàfora del frau, el 2005, davant uns beneficis històrics estratosfèrics, Emilio Botín afirmava: “El nostre límit és el cel”.

Si el seu límit és el cel, que el nostre sigui la pròpia paciència arran de terra. Contra l’estafa que la crisi la pagui qui no l’ha provocada, contra la doctrina del xoc que pretén presentar-ho com a inevitable i contra la cultura de la por aplicada per imposar cada contrareforma, concorre la proclama universal de la Junta Tuitiva de La Paz (Bolívia), emesa el llunyà 1809: “Estem guardant un silenci força semblant a l’estupidesa”.

El rescat bancari multiplica 92 vegades els diners necessaris per eradicar la fam

Setmanari Directa

Dades calentes, xifres d’infart o fredes estadístiques, la radiografia d’un món cada cop més injust i desigual no depèn d’un nou anuari que aixequi acta de la dimensió de les desigualtats socials globals. Thomas Bernard ja havia deixat escrit que “aquell que pensa només pot llevar-se amb naúsees” i les dades, cada any –insistents, persistents, són publicades puntualment. L’escull principal, gairebé únic, per revertir unes estadístiques colpidores rau exclusivament en l’absència de voluntat política. Costa dos dies i cinc reunions decidir una nova guerra a Líbia, però està costant vàries dècades l’assoliment d’una xifra que, entre totes, està fixada com a fita: 50.000 milions de dòlars. La xifra que el PNUD va establir com la necessària per eradicar la fam al món i començar a revertir la pobresa en la que viuen més de 3.500 milions de persones.

50.000 milions de dòlars que només representen l’1’08% del que els estats han invertit en el rescat bancari des de 2007: 4,6 bilions de dòlars. 92 vegades més del que cal per eradicar la fam al món. Acostumats a parlar sempre d’extrema pobresa, l’extrema riquesa també té una comptabilitat més que eloqüent: el 0,9% de la humanitat ostenta el 39% de la riquesa mundial. L’1’3% dels seus ingressos serviria per eradicar, novament, la fam al món. Idèntica comparació mereix la despesa militar mundial, situada en rècords històrics d’1’6 bilions d’euros: només el 4% seria suficient per posar fi a la fam al món.

Clar que la crisi va per països, per barris, per favelas i per classes. Només durant el 2009, el nombre de multimilionaris va passar de 793 a 1.011, mentre la seva fortuna conjunta passava de 2’4 a 3’6 bilions de dòlars. De fet, amb dades de 2004, la riquesa de les tres fortunes individuals més grans del planeta equivalien al PIB dels 48 estats més pobres del món. I és que l’1% de la població mundial té una renda anual equiparable al 57% de la humanitat. La desigualtat es reprodueix de bell nou en l’abisme de l’escletxa Nord-Sud, entre els països enriquits i empobrits pel capitalisme. El 20% més ric del planeta absorbeix avui el 83% del PIB mundial. El 20% més pobre només té l’1%.

A casa nostra, també
La cínica i maldestra regla de tres matemàtica es pot traslladar a tots els àmbits. A l’Estat espanyol, les pitjors retallades des de la fi de la dictadura, aplicades al període 2010-2013, arriben als 50.000 milions d’euros. Entre els anys 2007 i 2010, la banca va guanyar 66.111 milions; l’any passat, les empreses de l’Ibex35 van acumular 47.000 milions d’euros en beneficis. A Catalunya, les retallades imposades pel govern neocon-vergent d’Artur Mas des de la recuperació de l’autogovern augmentat fins arribar als 2.700 milions d’euros, quan el frau fiscal empresarial català ascendeix a 16.000 milions. Impune capitalisme senil, doncs, en estadística pura, quan la factura, la fractura de la crisi, l’abona qui no l’ha provocada. Capitalisme senil despullat: per separat, el 4% del que costen les guerres, l’1’3% dels ingressos dels multimilionaris o l’1’08% del rescat bancari global servirien per eradicar tres vegades, tres, la fam al món.

Unes dades que ens fan estar d’acord amb Evaristo de La Polla Records, quan diu que “la violència és la vostra”. Certificant-ho amb allò suggerit per Einstein: “El més inútil és fer sempre el mateix i esperar resultats diferents”. I tot plegat per acabar amb les paraules de Santiago Alba Rico, que va deixar escrit severament a Capitalisme i civilització que “aquells a qui els sembli medieval, fanàtic i estúpid morir i matar en nom de Déu, sapiguen que mataran i moriran per a que la sisena part de la humanitat (aleatòriament escollida) continui quedant-se tots els vídeos i tots els gelats”. I afegia: “El perill són els nostres governs; deixar-los decidir seria molt més greu que un error: seria un suïcidi”.