Tag Archives: habitatge

Imatge

Manifestació #16F Pel dret a l’Habitatge

2013 o la conquesta ciutadana del dret a l’habitatge

Ada Colau | El Punt Avui

El febrer del 2009 naixia la PAH a Barcelona. En aquell moment el problema de les execucions hipotecàries era completament invisible, ningú en parlava, ningú es plantejava resistir a un desnonament i ningú sabia què era la dació en pagament. Han passat quasi quatre anys, i avui el tema ocupa les primeres planes de tots els diaris, es troba entre les deu principals preocupacions de la població segons el CIS i ha arribat a prioritat dins l’agenda política. Però el més important és com s’ha arribat fins aquí: amb un moviment ciutadà que, des de baix cap amunt, ha articulat la gent afectada i el conjunt de la societat indignada, aconseguint no només denunciar el problema, sinó assenyalar responsables i, el que és més important, definir les solucions.

Alhora no podem ser triomfalistes. Cal ser conscients que el problema, lluny de resoldre’s, s’ha agreujat. S’han produït 400.000 execucions hipotecàries des del 2007 i a tot l’Estat el nombre de desnonaments augmenta trimestre rere trimestre, fins a arribar als 532 al dia. Espanya és el país europeu que més desnona, i alhora el que més habitatges buits acumula (més de 5 milions segons l’INE, 800.000 només en mans d’entitats financeres). En els quatre anys llargs de crisi, el govern no ha fet res per aturar la sagnia i, en canvi, no ha dubtat a rescatar els responsables del genocidi financer amb milers de milions d’euros.

Davant una realitat tan crua la pressió social no ha fet més que augmentar i ha esclatat amb l’alarma generada per diferents casos de suïcidi relacionats amb un desnonament. Aquesta alarma ha forçat que el PP i el PSOE, fins ara sords i cecs al drama dels desnonaments, haguessin de reaccionar. Malauradament ho han fet tard i, com sempre, amb arrogància i d’esquena a la ciutadania. Les mesures aprovades pel govern al novembre són completament insuficients i busquen només guanyar temps. Es limiten a una moratòria d’alguns desnonaments, que exclou la immensa majoria dels casos i no modifica el procediment hipotecari actual, responsable de condemnar les persones afectades a un deute per a tota la vida.

El problema, doncs, no s’ha resolt, però sí que podem afirmar que hi estem més a prop. Afortunadament la societat civil està més decidida que mai a encapçalar la resposta, sense cedir a les amenaces ni els xantatges dels bancs. El 2013 començarà amb la recta final de la iniciativa legislativa popular que planteja la moratòria de tots els desnonaments d’habitatge habitual, la dació en pagament retroactiva i el lloguer social dels pisos buits en mans dels bancs; una ILP que ja té més de 750.000 signatures entregades i segueix fins a finals de gener, amb l’ambició d’arribar com a mínim al milió de firmes. Si el govern persisteix a no escoltar la ciutadania, es trobarà que la pràctica de la desobediència civil s’estendrà cada cop a més àmbits, i que el conjunt de la societat el farà directament responsable del patiment de milers de famílies. En definitiva, si el govern insisteix a formar part del problema, i no de la solució, fer caure el govern esdevindrà una prioritat de l’agenda social i política. Hi ha vides literalment en joc.

“Un habitatge digne no són quatre parets i un sostre”

JOÃO FRANÇA | Setmanari Directa

[Raquel Rolnik és arquitecta i urbanista. Professora a la Universitat de São Paulo, té experiència tant a l’Ajuntament d’aquesta ciutat com al govern del Brasil. El 2008, va ser nomenada Relatora Especial de l’ONU pel Dret a l’Habitatge Adequat. Es tracta d’un càrrec totalment independent, voluntari i no remunerat, que té com a objectiu exercir de defensora del poble davant el Consell de Drets Humans de l’ONU. El primer informe que va presentar tractava la qüestió del dret a l’habitatge i la crisi financera i ara treballa per actualitzar-lo]

Quina és la situació actual pel que fa al dret a l’habitatge en el context de crisi econòmica?
Al llarg d’aquests quatre anys com a relatora de l’ONU pel dret a l’habitatge digne, he percebut molt clarament que durant els darrers vint anys –o 15 o 25, segons el país– hem viscut un canvi de paradigma molt radical pel que fa a la política d’habitatge: hem passat de considerar l’habitatge com una política social, com a part d’un estat del benestar social i una obligació del govern, a la idea d’una política d’habitatge com a mercaderia i, més recentment, com a producte financer. Això ha estat generalitzat. Les reformes en polítiques d’habitatge promogudes globalment van anar en aquesta direcció i també en la d’un model únic dominant, que és la propietat privada individual de l’habitatge. Aquesta política ha estat un fracàs perquè va provocar la bombolla immobiliària i financera, que va explotar i va deixar famílies senceres en una situació extremadament vulnerable i sense el dret a un habitatge digne, a més d’altres qüestions, com el fet d’haver promogut la creació de guetos fora de les ciutats, que també violen el dret a l’habitatge.

Per què el violen?
Un habitatge digne no són quatre parets i un sostre sobre el cap, inclou l’accés a béns i serveis, equipaments col·lectius i tots aquests recursos. És una ubicació que permet a una família l’usdefruit dels seus altres drets. Per tot això, crec –i és el que intento demostrar documentalment amb la informació sobre els diversos països– que avui podem dir que aquesta política del model únic ha fracassat i necessita una reforma, juntament amb tot el que s’està discutint al món actualment, que és la reforma del sistema financer global i del paradigma de la no regulació, de la llibertat total de flux de capital financer i la tragèdia que això ha provocat a molts llocs.

I com es pot transformar aquesta situació?
En primer lloc, cal que l’Estat torni a assumir el seu paper, la seva responsabilitat a l’hora de protegir i promoure el dret de la ciutadania a l’habitatge adequat. L’habitatge no és un producte exposat en una prestatgeria que es pugui comprar. Després, cal veure les situacions i les possibilitats de cada país. En el cas de l’Estat espanyol, en què es disposa d’una reserva construïda molt gran, una política pública de reactivació d’aquesta reserva, amb lloguers socials i lloguers assistits, pot ser una molt bona solució.

I n’hi hauria prou, amb això?
Evidentment, sobretot a llarg termini, cal diversificar les solucions perquè, si bé la compra de pisos i propietats privades pot ser una solució per a alguns, no es pot imposar al conjunt de la societat. Els preus són molt elevats. Els afectats amb qui em vaig trobar i les històries que em van explicar són absolutament xocants. Persones que són absolutament vulnerables davant una sèrie de violacions dels drets humans pel simple fet d’haver caigut en una trampa, la d’haver cregut que tothom qui tingués un crèdit al banc tindria casa.

Vols dir que es va fomentar un engany col·lectiu?
Es va fomentar i trobo que és molt important dir-ho. Em sembla malament que es digui que les persones que van signar els contractes van ser idiotes perquè no els van saber llegir bé. Si ho analitzes, veus que, globalment, tot això va ser promogut i que alguns països –en principi no és el cas de l’Estat espanyol–, per rebre aportacions de préstecs internacionals, fins i tot van ser obligats, a través d’organismes internacionals, a reformar els seus sistemes financers d’habitatge i a posar fi a les polítiques públiques d’habitatge. Per això crec que és responsabilitat dels governs i que la resposta a la crisi ha de venir dels governs.

Quina força tenen les recomanacions de les relatores de l’ONU sobre aquests governs?
És una qüestió important. Les resolucions i les recomanacions no són obligatòries, si el país no les compleix, no patirà sancions, tot i que, depenent del nivell de violació i de la naturalesa del que s’estigui violant, se’n podrien derivar. Això ja ha passat, però estem parlant de casos de crims contra la humanitat o genocidis. Des d’un punt de vista positiu, les recomanacions poden ajudar els països en el sentit de reformar els seus marcs legals i les seves polítiques en determinades qüestions per incorporar aquests drets d’una manera molt més clara. L’efecte d’aquestes recomanacions pot ser bastant indirecte, però afecta força la imatge que té el país internacionalment. Hi ha països que no es preocupen per això, però l’Estat espanyol es preocupa especialment de presentar un perfil de respecte als drets humans internacionalment.

El govern espanyol actual no sembla disposat a fer una reforma radical per posar fi a aquesta crisi. Què pot fer dins el marc actual?
Aquí s’està parlant de reformes legislatives per canviar la llei general d’hipoteques, per permetre la dació en pagament i discutir la segona oportunitat, per fer una reforma de la llei del consumidor. Tot això són mesures que es discuteixen dins el marc existent, però és evident que caldrà molta més regulació del capital financer. Ja s’ha començat a fer i s’haurà de fer més. Crec que l’orgia financera té els dies comptats. M’agrada molt utilitzar l’expressió de Neil Smith: el liberalisme està mort, però és dominant. Crec que encara viurem molts anys sota aquesta hegemonia, però, alhora, estem en procés de transformació.

I quina és la situació de l’Estat espanyol en el context global?
Evidentment, no és a l’Estat espanyol on trobem les pitjors situacions pel que fa al dret a l’habitatge al món. Hi ha gent en situacions absolutament precàries des del punt de vista físic i material en alguns països de l’Amèrica Llatina, l’Àfrica o Àsia, però no podem comparar països. Hem de pensar que l’Estat espanyol és un Estat europeu que ha viscut un creixement econòmic molt important durant els darrers anys i que, per tant, tindria condicions, en teoria, per protegir molt més el dret a l’habitatge de la seva població. Hem de pensar quina potència té cada país per enfrontar i pensar el dret a l’habitatge. El concepte és el de la progressivitat, però el que vivim avui, aquí i a tota Europa, és la regressió. S’està anant enrere en drets econòmics, socials i culturals. Això em preocupa.

Una qüestió molt preocupant que es viu a l’Estat espanyol és que, tot i lliurar el pis al banc, les persones afectades per un desnonament mantenen el deute…
És una bogeria total, mai no ho havia vist a cap altre lloc. Això no vol dir que no existeixi en altres indrets, però, allà on he estat, no has de pagar el deute. Quan es tracta d’una hipoteca, lliures l’immoble i s’ha acabat. Però això no vol dir que no sigui un problema! Quan lliures l’immoble et quedes sense sostre i, llavors, quina alternativa tens? El problema no es tanca aquí, però, de qualsevol manera, lliurar l’immoble i continuar tenint el deute amb el banc… això no ho havia vist mai en la meva vida.

Quan vas venir a Barcelona l’any 2009, vas conèixer el treball de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH). Què en penses?
Vaig venir aquí a presentar l’informe que havia portat al Consell de Drets Humans i la PAH s’estava començant a estructurar. Trobo que la plataforma que han començat a constituir els afectats és extremadament important. En primer lloc, per fugir d’aquesta trampa perversa de pensar que els drames que estan vivint les persones són drames individuals, que són culpa seva, perquè són unes fracassades. Aquesta narrativa s’ha de trencar. Trobo que estem vivint una situació que és col·lectiva, una situació social fruit d’unes determinades opcions polítiques. Partint d’aquests termes, la PAH permet que les persones es trobin i puguin pensar col·lectivament solucions i formes d’enfrontar una qüestió que és col·lectiva i no individual. M’ha semblat increïble la proliferació de plataformes. M’imagino que això creixerà i és molt important que creixi perquè entri realment a l’agenda; crec que aquesta qüestió encara ha d’entrar amb força a l’agenda dels governs.

Què n’extreus, de la trobada amb les afectades del dijous 1 de març?
Quan treballes un tema i llegeixes els números, les xifres, les anàlisis econòmiques i socials, comences a descobrir què està passant i això és important per construir l’informe, però, quan parles amb els afectats, t’adones de què significa tot això concretament i això informa d’una manera molt més contundent.

Què en penses, de la iniciativa d’aturar els desnonaments?
Jo penso que qualsevol moviment social té diverses dimensions. Hi ha l’organització, la mobilització i les accions immediates que serveixen per cridar l’atenció i per resoldre qüestions immediates, però totes aquestes accions no tenen sentit si no van acompanyades, també, de propostes alternatives, d’iniciatives legislatives i polítiques. Trobo que és una bona combinació. Quan ens assabentem dels problemes personals de les famílies i de la situació en què es troben, entenem molt bé la creació d’una xarxa de solidaritat per aturar o ajornar al màxim el desallotjament i evitar crear situacions de violacions de molts drets humans, perquè, a partir d’un desallotjament, el dret a la salut, a l’educació i molts altres es comencen a veure afectats.

Aquestes iniciatives cada vegada es troben amb més resistència policial.
Estem parlant d’un conflicte i les situacions de conflicte són… conflictives. Penso que aquests enfrontaments es continuaran produint i crec que la millor resposta no és empitjorar el conflicte i tornar-lo violent, sinó elaborar respostes sostenibles i permanents per fer front a la crisi, respostes concretes per a aquests casos.

Els desallotjaments compten amb el suport de la llei.
Compleixen la llei, sí, però no existeix únicament la llei de la propietat, no hi ha només la llei immobiliària, hi ha un dret humà a l’habitatge adequat que forma part d’un pacte i de lleis internacionals que l’Estat espanyol ha signat i ratificat. Això s’ha de tenir en compte en les pràctiques, les lleis i els processos concrets que es duen a terme a l’Estat.

[Entrevista publicada al ‘Miralls’ de la Directa 264 del 7 de març de 2012]

Más de 310.000 personas firman que se regule la dación en pago

Público.es

Más de 310.000 personas han firmado ya la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) para que el Congreso de los Diputados regule la dación en pago como fórmula preferente para que los ciudadanos puedan extinguir sus deudas hipotecarias y se paralicen así los desahucios.

El sindicato CCOO, uno de los impulsores de la iniciativa, informó hoy en un comunicado de que ya ha recogido 120.000 firmas en el conjunto del Estado, que ha entregado en las Oficinas Provinciales del Censo Electoral.

Esos apoyos, que se unen a las 192.930 firmas que ha recabado la Plataforma de Afectados por la Hipoteca (PAH), son de momento insuficientes para que se admita la ILP, que necesita al menos 500.000 firmas antes del 1 de noviembre.

En cualquier caso, CCOO cree que podrá recabar 300.000 firmas de forma independiente y alcanzar un millón de apoyos junto con el resto de entidades y organizaciones sociales promotoras de la propuesta.

El sindicato insiste en la “urgencia” de que se paralicen los desahucios y se establezcan mecanismos para resolver los impagos de deuda hipotecaria, que este año provocarán 200.000 ejecuciones hipotecarias, según sus cálculos.

Para CCOO, “la presión social que se manifiesta en las miles de firmas recogidas a favor de esta ILP debe traducirse en una ley que elimine esta grave injusticia social”.

La PAH de Sabadell ocupa un edifici de Catalunya Caixa

Gemma Garcia | Setmanari Directa

Un dia després que Bankia sol·licités el major rescat financer de la història de l’Estat espanyol, la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell (PAHC) ha ocupat un edifici (vídeo) en venda d’una entitat financera. El bloc que segons el veïnat, portava més de tres anys buit, és propietat de Catalunya Caixa, entitat que ha rebut 2.968 milions d’euros de diner públic. A més, una desena de famílies de la plataforma estan afectades per les hipoteques que va concedir Catalunya Caixa. La PAHC ha decidit alliberar l’edifici del carrer Sant Vicenç de Paül, 38, per allotjar-hi algunes famílies que estan a punt de perdre l’habitatge i d’altres que ja han estat desnonades.

A les 11.30h del matí famílies i persones solidàries s’han trobat a la plaça Picasso de Sabadell i cap a dos quarts d’una l’edifici de Catalunya Caixa ja era obert. El bloc té tres pisos, i un és un dúplex. Tothom ha pogut accedir-hi, mentre membres de la PAHC informaven als veïns i les veïnes de la zona. Al migdia s’ha celebrat un dinar popular i a la tarda s’ha convocat una assemblea per organitzar les activitats dels propers dies.

Afectades per Catalunya Caixa

Segons la PAHC, hi ha quatre nuclis de la mateixa família lligats amb avals creuats. I afegeixen, que “Catalunya Caixa va obligar a signar un document, a dos dels quatre nuclis familiars, en el que renunciaven a denunciar l’entitat en un futur”. També asseguren que l’entitat “va obligar a una parella llatinoamericana a presentar els bitllets de viatge conforme marxaven del país com a condició per tramitar la dació en pagament”. Finalment, el director de la zona va canviar, i el nou “va assegurar que l’expedient s’havia perdut”.

La plataforma ha denunciat que mentre Catalunya Caixa es rescata amb diner públic, hi ha pisos buits, famílies desnonades i frau hipotecari.

«L’opció del refinançament que planteja l’Administració només allargarà l’agonia dels hipotecats»

Subratlla que si l’Executiu estatal obvia “l’atrocitat que suposa deixar milers de persones al carrer, només quedarà la vida de la desobediència civil” 

Àlex Romaguera | El Triangle / Foto: Ivan G. Costa
Quin balanç feu de la vostra activitat?
La nostra lluita és de fons, ja que no hi ha solució per a cada cas fins que no canviem la normativa. Perquè hem de ser clars: de la situació actual, no ens en salva ni el millor dels advocats. Canviar la llei, però, no serà fàcil, i menys quan toca els interessos dels sectors econòmics més poderosos, que no són altres que les entitats financeres. Ho tenim assumit, i som conscients que res no s’acaba amb les hipoteques; darrere seu existeix un problema de model econòmic i de dèficit democràtic molt important.

El dia a dia és massa dramàtic per esperar una reforma legislativa?
La situació és tan desesperada que no podem confiar en una nova llei a curt termini. Davant d’això, assessorem i obrim estratègies per negociar amb els bancs i les caixes les dacions en pagament, lloguers assequibles o condonacions de deute després de la subhasta. I en paral·lel, a través de la campanya «Stop desnonaments», actuem per frenar-ne els màxims abans no hi hagi una reforma legal, perquè és inadmissible que els pisos es quedin en mans de la banca mentre es llança milers de famílies a malviure al carrer. Ja n’hem aturat uns 250 a tot l’Estat espanyol, dels quals nosaltres en diem «petites grans victòries». «Petites» perquè són lluny de suposar la reforma que resoldria el problema de cop, però «grans victòries» atès que cada cas resolt significa passar de l’abisme a normalitzar la vida dels afectats durant un mínim de temps.

Avenços com l’ampliació de l’espai inembargable o les modificacions de la Llei d’enjudiciament civil (LEC), apunten que la batalla de les idees està guanyada?
Quan vam començar fa tres anys, gairebé ningú no sabia què era exactament la dació en pagament. A més, entre els obstacles ens trobàvem les mateixes persones afectades. I és que, a banda de veure-les emprenyades, constatàvem el drama que els suposa quedar-se a l’atur per convertir-se en proscrites financeres. Et cau el món a sobre, ja que pots tenir dificultats per contractar una línia telefònica o per accedir a determinats serveis públics. Passes a perdre-ho tot i a no tenir un horitzó de possibilitats, a banda de l’estigma social que, sobretot abans, suposava patir un desnonament. Canviar aquesta perspectiva, apoderar la gent i generar la confiança en la idea que, mitjançant la solidaritat i organitzant-nos, podem aconseguir coses ha estat un gran pas.

Sembla que el nombre d’execucions hipotecàries ha disminuït. És realment així?
Continuen sent escandaloses. Entre els anys 2007 i 2011, la quantitat estimada ha estat d’unes 350.000 al conjunt de l’Estat, sense comptar-hi que cada execució afecta un o diversos nuclis familiars, no sols persones individuals. I això, sumat al fet que la majoria de les llars pertanyen a les subprime, corresponents a la bombolla immobiliària i que van necessitar diversos avals, significa que hi ha més d’una llar amenaçada per execució. Per tant, són més de les computades oficialment.

Per què la majoria acaben en desnonaments? No hi ha mecanismes de mediació per impedir-ho?
En gairebé tots els casos, per evitar que hi hagi la intervenció violenta de la força pública, els afectats prefereixen marxar de casa i buscar-se la vida com poden, ja sigui allotjant-se al pis d’algun parent o bé traslladant-se a un altre país. Fet i fet, en les execucions no es fa cap distinció, sinó que el jutge aplica el desnonament perquè considera que és un bé de luxe i no es compleix el contracte del qual un notari va donar fe en el seu moment. És cert que algunes administracions locals han començat a reaccionar engegant iniciatives de mediació, però estan supeditades a la voluntat de les parts en conflicte, donant per sobreentès que estan en igualtat de condicions. I això és rotundament fals: aquí tenim una part sobreprotegida per la llei i una altra desemparada que les veu a venir. Més que mediació, caldria negociar amb l’entitat propietària per protegir els drets del més feble.

I això no passa?
Com a màxim, aquests serveis de mediació aconsegueixen el mateix que assolim la PAH i altres col·lectius socials: intentar la dació en pagament i que els procediments en curs s’allarguin el màxim perquè els afectats tinguin més marge de maniobra. Paradoxalment, nosaltres hem resolt més casos que no l’Administració, la qual ho basa tot a evitar el conflicte amb l’entitat financera. Només pensa a guanyar temps i, a vegades, acaba esdevenint-ne còmplice, ja que planteja el refinançament, és a dir: prorrogar el crèdit als afectats uns quants anys més, permetent al banc augmentar els interessos, mentre a l’Administració això li garanteix presentar un balanç molt ben maquillat. I tot plegat, malgrat saber que el refinançament allargarà l’agonia de la persona hipotecada, la qual continuarà sent insolvent i tindrà més deute a pagar.

El reial decret aprovat recentment pel Govern espanyol tampoc no garanteix una sortida justa?
És una gran operació de màrqueting. Abans d’aprovar-lo, va anunciar que obria la porta a la dació en pagament, cosa que va crear un fals entusiasme. Sobretot, perquè imposa una sèrie de criteris absolutament restrictius, dels quals queda exclòs el 90% de les famílies afectades, com el fet que es podrà renegociar la hipoteca si el deute es troba per sota dels 200.000 euros o si els avaladors no tenen patrimoni o ingressos, quan totes les hipoteques de la bombolla s’han signat amb aquests avals. Ha acabat disfressant amb mesures pels afectats el que és la voluntat de la banca, consistent a promoure el refinançament. La prova d’això és que totes les entitats han subscrit el famós Codi de bones pràctiques, que, escudant-se en el decret del Govern de Rajoy, fins i tot els ha anat bé per paralitzar algunes negociacions per la dació en pagament.

Què condiciona que es paralitzi o s’activi un desnonament, doncs?
La pressió social. A Ciutat Meridiana, gràcies a la mobilització, se n’han aturat tres en només dos mesos. I, en segon lloc, el fet que el territori on l’entitat té oberta l’execució no li sigui prioritari. Així ha passat amb la Kutxa, amb la qual ha estat difícil negociar-hi per casos d’hipoteques contretes a Catalunya. Totes les entitats, doncs, avantposen assolir els màxims beneficis per als seus accionistes a consideracions de tipus social, de manera que és un error deixar-ho a les seves «bones pràctiques». En tot cas, això ha servit per recordar les males pràctiques que han comès amb les execucions, però també en una infinitat d’abusos, com els contractes, les targetes de crèdit o les controvertides participacions preferents.

Amb la iniciativa legislativa popular (ILP) plantegeu una «solució integral a un problema integral». I si no s’admet?
Per nosaltres, la ILP conté unes demandes de mínims, no de màxims. És a dir: tant la dació en pagament i la moratòria en els desnonaments com la reconversió de les hipoteques que no es poden pagar en pisos de lloguer social, sabem que són mesures insuficients per resoldre el problema hipotecari. Com tampoc no evitaran la mercantilització de l’habitatge ni la desregulació del sistema financer. Simplement, les entenem com a polítiques de mínims a fi d’aturar el drama de milers de famílies al més aviat possible. I podem trigar més o menys, però en cap moment no hem pensat que no ho aconseguirem.

Sense la majoria parlamentària a favor, com espereu que tiri endavant?
Si portem la ILP al Congrés dels Diputats, és per dotar de formalitat un procés de visibilització importantíssim sobre aquesta problemàtica. Cal recordar que, si abans estàvem sols en aquestes demandes, avui són els àmbits judicial i acadèmic, més de 200 ajuntaments catalans que han recolzat la nostra moció, el relator de l’ONU en matèria d’habitatge i altres sectors els que s’hi han sumat, deixant el PP, el PSOE i la banca sols davant d’una majoria que ha portat el debat al carrer i al terreny polític. L’objectiu, doncs, és superar el mig milió de signatures perquè sigui presentada. I si el Govern, avui qüestionat per les seves mesures d’austeritat, es permet el luxe d’ignorar aquest clam popular, es trobarà amb una gran resposta ciutadana. Després d’exhaurir totes les vies democràtiques, si obvia l’atrocitat que suposa deixar famílies al carrer i posar els pisos a les mans de la banca, només ens quedarà la desobediència civil, fet que li ocasionarà un problema d’ingovernabilitat sense precedents.

El veïnat solidari evita que una família de Cornellà de Llobregat quedi al carrer

Ramon Samblas | Setmanari Directa

La combinació de la pressió al carrer, la solidaritat activa i les negociacions fetes en temps de descompte van evitar que una família de nou membres acabés al carrer, per l’execució d’un desnonament avisat només amb 48 hores d’antelació.

Tot va començar el 18 de maig, quan 40 persones van barrar el pas a la comitiva judicial encarregada d’executar el desnonament d’un matrimoni amb set fills, llogaters d’un dels pisos de l’avinguda de la Línia Elèctrica, a Cornellà de Llobregat. La comitiva judicial va dir però que tornaria l’endemà, acompanyada de la policia. Automàticament, la família amenaçada i les entitats del barri es van posar en marxa per evitar-ho. Activistes de la Federació d’Associacions de Veïns de Cornella (FAVCO), de Cornellà sense Fronteres i de l’Assemblea de Cornellà van reclamar a Fincas Blanco i al propietari del pis que rebaixés el lloguer perquè el matrimoni hi pugui fer front. Alhora van exigir que es condicionés el pagament dels endarreriments a la liquidació de la renda mínima d’inserció (RMI), que el matrimoni va tramitar l’abril de 2011 -fa més d’un any- i que el Departament de Benestar Social encara no havia comunicat si cobrarien o no. Per últim, van fer pressió a l’Ajuntament perquè cedís temporalment un dels immobles propietat de l’empresa municipal d’habitatge.

Un cop més, conflicte resolt gràcies a la lluita per l’habitatge digne i contra els desnonaments. Després de moltes gestions, el departament de benestar social va reiniciar el pagament de l’RMI per la via d’urgència, es va trobar un habitatge que serà llogat en condicions més favorables, amb l’ajuda de l’Ajuntament, i es va evitar, així, que el jutjat executés l’ordre de desnonament.