Tag Archives: feminisme

Galeria

Fotogaleria sobre el Taller de Reflexió sobre Feminisme a càrrec de Montse Ortiz

This gallery contains 10 photos.

El deute de gènere: L’expropiació del treball i el cos de les dones

Comissió de gènere de la PACD

Convé recordar que la situació de crisi que vivim no és únicament econòmica i financera, sinó també social, ecològica, alimentària, de cures i de gènere. Alhora, convé tenir molt present que aquesta situació és el resultat d’un model econòmic que precaritza la vida i que, en darrer terme, com assenyala Amaia Pérez Orozco des de l’àmbit de l’economia ecofeminista, atemptat contra la mateixa vida: “en un context en què hi ha mitjans més que suficients per garantir condicions de vida dignes, les vides estan sota amenaça permanet” (De vides visibles i producció invisible, 2012). De totes les crisis, els mitjans de comunicació de masses reflecteixen només la crisi del deute. I, per bé que el deute s’ha convertit en un concepte quotidià, el mateix concepte recull una gran varietat de situacions. Sota el concepte de deute s’amaguen preceptes morals, el més clar dels quals és el de “un deute sempre es paga”, tot i que no sempre és així.

El deute financer, el més conegut, és un deute monetari amb un banc que pot tenir contret una família, l’Estat o una empresa. Però existeixen altres deutes: el deute ecològic, el deute històric o el deute de gènere. Deutes que, d’una manera simbòlica, s’alcen per fer visible que el capitalisme s’ha desenvolupat basant-se en l’espoli i l’explotació per part d’una minoria de la riquesa generada per la majoria. Són deutes incalculables que probablement mai podran ser retornats. Tot i ser clarament superiors quantitativament que el deute financer, no surten als diaris ni se’n parla. Són deutes encara invisibles. Davant d’aquesta invisibilitat, moltes persones lluiten perquè es tinguin en compte, perquè es reconeguin.

El deute de gènere, és a dir, el deute que la societat té amb les dones, és també un deute invisible. Les dones són creditores, especialment respecte l’Estat i les empreses, perquè són les que realitzen el treball de cures que permet que els treballadors i les treballadores es reprodueixin. Si bé moltes dones tenen una doble jornada laboral, una d’aquestes dues jornades no està socialment reconeguda ni és remunerada. I, de fet, mentre visquem en un patriarcat capitalista, el deute amb les dones no serà reconegut ni serà, evidentment, restituït.

Li diuen deute però és patriarcat capitalista

A diferència del que sovint ens intenten fer creure, l’elevat deute que ofega als països de la perifèria europea no és la causa de l’elevat deute públic, sinó del deute privat. Els darrers anys, però, el rescat bancari ha augmentat el deute públic, i les polítiques antisocials imposades han ofegat l’economia i han fet disminuir els ingressos públics. Per tant, l’augment del deute públic és conseqüència de la crisi, no pas la seva causa. Tot això ha tingut lloc en el marc d’un model que ja portava temps funcionant, un model econòmic que es basa a obtenir el màxim benefici, que es fonamenta en la falsa premissa que el creixement pot ser il·limitat i que ignora sistemàticament les conseqüències que això pot tenir per a la sostenibilitat i la vida.

En totes les societats, incloses les més avançades en termes d’igualtat d’oportunitats entre dones i homes, les dones són les principals garants dels treballs de cures i de reproducció en un context d’invisibilització i desvalorització del seu treball. A la lògica del capital li interessa mantenir l’status quo pel que fa a la divisió sexual del treball, ja que gràcies a l’expropiació del treball i el temps de les dones es maximitza el benefici.

També l’expropiació del cos de les dones i la cosificació del cos femení porten a una maximització del benefici econòmic dels qui ostenten el poder econòmic. La prostitució, la pornografia, l’abús de la cirurgia estètica, l’ús de la dona com a reclam publicitari i, en la seva manifestació més greu, el tràfic de dones i nenes amb finalitat d’explotació sexual, en són exemples clars. De la mateixa manera, el sistema patriarcal capitalista promou el control sobre el cos de les dones pel que fa als drets sexuals i reproductius. Amb l’excusa de defensar la vida, es maquilla la veritable intenció, que no és altra que la submissió de les dones i la garantia de la perpetuació de la mà d’obra barata i consumista. No oblidem que si no tenim poder de decisió sobre el nostre propi cos, cap altre poder de decisió es fa possible.

D’altra banda, la desvalorització del treball reproductiu té un reflex directe en el món productiu. La lògica de creixement il·limitat del capitalisme patriarcal va permetre en un moment determinat de necessitat la incorporació de les dones al mercat laboral, concebent-les des com a mà d’obra més barata i fent-les servir com a pretext per flexibilitzar i precaritzar encara més les condicions laborals. La incorporació de les dones al mercat laboral no es va traduir en una menor dedicació al treball reproductiu.

La política de retallades en la despesa pública social lligada a l’augment de la demanda de cures (envelliment de la població, menors dependents, treballs domèstics…), la menor disponibilitat de dones a causa del treball remunerat i del desig d’emancipació de moltes d’elles, així com la falta d’implicació de la gran majoria dels homes en les tasques de cures, entre altres factors, fan visible la crisi de cures que es viu a Europa. Aquesta crisi es va diluir amb la contractació, en condicions laborals més que precàries, de milions de dones estrangeres que van deixar els seus països d’origen, ja colpejats anteriorment per les mateixes polítiques d’ajustos estructurals per treballar en les cures de les famílies europees, deixant les cures de les seves pròpies famílies en mans d’altres dones. Com afirma Sandra Ezquerra: “La cadena transnacional de les cures ha garantit durant anys la pervivència del capitalisme patriarcal alhora que ha invisibilitzat la seva naturalesa excloent” (Investigaciones feministas, vol. 2, 2011, p. 175-194).

La crisi abans de la crisi

Per tot això és necessari destacar que les dones ja estaven en crisi abans de la crisi. El repartiment desigual de la feina remunerada i del treball de cures han portat com a conseqüència menors taxes d’activitat i ocupació femenines. Les xifres d’atur femení duplicaven en moltes zones les xifres d’atur masculines abans de la crisi.

Les dones també reben salaris més baixos i pateixen una més gran precarietat laboral (temporalitat, contractes a temps parcial, assetjament, subocupació, etc.). Així mateix, tenen més dificultats d’accés i promoció en el mercat laboral, especialment les dones joves, qüestionades en el seu paper productiu per trobar-se en edat reproductiva, com assenyala Bibiana Medialdea (Ser mujer joven no da lo mismo, 2012).

Aquest panorama de crisi de gènere ha empitjorat per les retallades i les polítiques d’empobriment implementades per poder fer front al rescat d’un sistema bancari en fallida. La desigualtat de gènere augmenta en un context en què, sota el paraigües de la darrera reforma constitucional, es prioritza el pagament del deute per davant de la protecció de drets i serveis socials.

Pagar el deute o com augmentar ràpidament la desigualtat de gènere

Però si les dones estàvem en crisi abans de la crisi, també sabem que la crisi del deute ha servit per enfortir el model patriarcal. La priorització del pagament dels interessos del deute es dóna clarament en detriment de la despesa social, i les retallades es concentren en sectors professionals feminitzats, com la sanitat (-22%), l’educació (-17%), la igualtat (-42%) i el benestar social. Les retallades de sous i acomiadaments en aquests sectors afecten més a les dones, majoria entre les treballadores en l’àmbit social. Però, a més, en eliminar-se serveis socials fonamentals, se sobrecarrega les dones amb el treball de cures i reproducció.

L’incompliment de la llei de la dependència, juntament amb la reducció d’ingressos familiars, implica que cada cop hi ha més dones que deixen d’externalitzar el servei de cures i el duen a terme elles mateixes. Alhora, augmenta el nombre de dones cuidadores que deixen de rebre la prestació per tenir sota la seva responsabilitat una persona dependent.

Mesures fiscals com al congelació del salari mínim, la reforma de l’IRPF, l’augment de l’IVA, l’aplaçament en la millora de la pensió de viduïtat i del permís de paternitat i la congelació de pensions no contributives deixen les dones en situació de més gran vulnerabilitat. Totes aquestes mesures afecten més qui té menys i qui s’encarrega principalment del treball reproductiu no remunerat.

Les reformes laborals posen fi de cop als avenços aconseguits en els darrers anys pel que fa a les polítiques d’igualtat d’oportunitats en la feina. L’augment de la flexibilitat en l’acomiadament, la possibilitat de negociació particular de condicions laborals i el retrocés en la regulació de la feina domèstica, entre d’altres, són mesures que no únicament limiten les possibilitats de les dones a l’hora de denunciar situacions de desigualtat, sinó que són el brou on es cou que aquestes situacions es donin amb més facilitat, en un context en el qual el nombre de persones a l’atur supera ja els sis milions.

Des de que vam començar a escoltar la paraula deute hem assistit a un periple de decisions que ratifiquen tot el que s’ha esmentat fins ara: eliminació del Ministeri d’Igualtat, retallades en els pressupostos d’igualtat (-42%) i retallades en les partides destinades a l’atenció integral de la violència de gènere (-28%). En tot el territori de l’Estat espanyol hem assistit a l’acomiadament d’Agents de la Igualtat d’Oportunitats, principalment dones, a la desaparició de programes d’igualtat d’oportunitats a la feina, a l’eliminació de serveis d’atenció i suport a dones que han viscut experiències de violència masclista (cases d’acollida, centres d’emergència, serveis municipals d’informació, etc.) i a l’incompliment de facto de la Llei per la Igualtat efectiva de dones i homes i de la Llei de Mesures de Protecció Integral contra la Violència de Gènere.

Es transmet a la població la idea que es tracta de polítiques supèrflues, que només ens podem permetre en època de bonança econòmica. Però en realitat són ara més necessàries que mai. En definitiva, estem assistint al desmantellament de serveis i programes que no feien sinó posar un granet de sorra en la lluita per a la no vulneració de drets bàsics, donat que es destinaven pressupostos irrisoris a aquests programes.

I això és així perquè ara ho necessita el sistema capitalista per continuar obtenint beneficis i sortir reforçat d’aquesta crisi. Es tracta d’aprofundir en la ideologia patriarcal i retornar al model únic de família: el model nuclear que asseguri el paper de les dones com principals garants del treball reproductiu i de tot allò que l’Estat deixa de cobrir per fer front al pagament del deute.

En definitiva, les polítiques d’austeritat no són neutrals pel que fa al gènere.

Com sortir del mal camí

La Comissió de Dret Internacional de les Nacions Unides qualifica d’inadmissible “un Estat que abandona els serveis públics de manera que deixa a la seva comunitat en el caos i l’anarquia simplement per poder disposar dels diners per reemborsar els seus creditors”. Per tant, no tan sols són il·legítims els deutes que s’han contret per fer front al rescat del sistema bancari, sinó que són il·legítims també els pagaments del deute que impliquin la vulneració de drets econòmics, socials i culturals de la població. Com veiem, per fer front a un deute que no es nostre (el deute privat), s’està generant un deute encara més gran amb les dones, amb les futures generacions, amb les persones migrants, amb la gent gran i amb el medi ambient.

L’anul·lació dels deutes il·legítims i impagables és una mesura prioritària però no suficient. La forma com s’ha gestionat la crisi mostra com el patriarcat es manté com la base d’aquest capitalisme antisocial. Si no es produeixen canvis més profunds, el sistema continuarà subsistint i reproduint dinàmiques patriarcals. És, per tant, necessari un gir des de la lògica del capital a la lògica de la vida. I per això és necessari fer visible de manera contundent i constant que el conflicte no es exclusivament entre el capital i el treball, sinó entre el capital i la sostenibilitat de la vida.

És urgent donar passos ferms cap a un altre model econòmic que es basi en el ple exercici de drets per part de totes les persones, independentment del seu sexe d’origen, i que tingui en compte la necessària protecció de l’entorn. En aquest nou ordre de coses, el repartiment equitatiu de tots els treballs, els remunerats i els no remunerats, adquireix una especial rellevància.

Tenim ja experiències que provenen de l’economia social i solidària i que demostren que un altre model econòmic és possible i necessari. Aquest és el camí que hem de seguir, sense perdre de vista en cap moment que, pel que fa al gènere, cap mesura que es posi en marxa serà neutral mentre la divisió sexual del treball continuï existint, fortament arrelada en la valoració diferent dels treballs productius i reproductius.

3.000 persones es manifesten a Barcelona pel dia de la dona

Celia Castellano | La Directa

3.000 persones es van manifestar la tarda el 8 de març Barcelona per commemorar el dia internacional de la dona. Convocada a les 18:30 a plaça Universitat sota el lema “Contra l’ofensiva patriarcal i capitalista….desobediència feminista!”, la marxa va estar farcida de pancartes i crits que feien visibles la diversitat de lluites dins el moviment feminista: la lluita contra el sistema patriarcal i capitalista, contra el maltractament de la dona i contra la reforma de la llei de l’avortament que també l’impedirà per malformació del fetus. Però també contra la discriminació sexual i laboral per motius de gènere i contra les retallades socials i el “deute il·legítim”.

La protesta va ser protagonitzada, però, per una condemna unànime de la “coerció moral” i la propugnació del no-dret a decidir de les dones sobre el seu cos per part de L’Església catòlica. Consignes com “Els únics rosaris, els nostres ovaris”, i “Anem a cremar la Conferència episcopal per masclista i patriarcal”, van omplir una manifestació que va comptar també amb crits com “Igual treball, igual salari” o “Visca, visca, visca, la lluita feminista!”. Durant el recorregut també es van fer pintades a una sucursal de la Caixa Laietana on s’hi llegia “Culpables, Genocidi Financer”, “Aquí discriminen a les dones” i “El masclisme mata”. Només el tercer trimestre de 2012 es van denunciar 33.814 casos de violència masclista. L’any va acabar amb el tràgic balanç de 46 persones mortes a mans de la seva parella o exparella masculina.

Una performance va inaugurar la marxa a Plaça Universitat. Un grup de dones, abillades amb bates i utensilis de neteja dansaven i s’anaven desfent dels objectes en senyal d’insubmissió a les tasques domèstiques. Mentrestant, el col·lectiu Putes Indignades, que va denunciar al seu compte de Twitter que la policia les va identificar al carrer Robadors, repartien màscares “perquè ningú ens pugui reconèixer”, deia una d’elles. El col·lectiu es va manifestar fins a la plaça Catalunya denunciant la violència que pateixen al carrer amb la consigna “Estamos hasta el culo de tanto tío chulo”.

La protesta va acabar davant del Palau de la Generalitat, custodiat pels Mossos d’Esquadra, on es va llegir un manifest que condemnava la desigualtat social i laboral de les dones, la discriminació sexual, de gènere, i de les persones transsexuals, i es va reclamar un cop més el dret a l’avortament lliure i gratuït. El manifest també exigia una educació que no condicioni les persones cap a una tendència sexual determinada sinó que promogui el desenvolupament autònom, i una escola pública i antipatriarcal.

“La revolució bolivariana té rostre de dona”

La manifestació va coincidir a la Plaça Sant Jaume amb un acte d’homenatge a Hugo Chávez. Una vintena de persones presents a la cerimònia portaven una espelma en senyal de dol, que van deixar davant d’una fotografia de l’expresident veneçolà recentment traspassat i una bandera del país. A la vora, una pancarta del Col·lectiu Bolivarià Cayapa, deia: “La Revolució bolivariana te rostre de dona”.

Vídeo: L’autèntic club de la lluita | Feministes Indignades

El verdadero club de la lucha from Feministes Indignades on Vimeo.

La crisi està incrementant les desigualtats de gènere

El Triangle

Un informe de CCOO denuncia que les retallades estan colpejant amb més duresa les dones i que s’estan reduint els recursos destinats a combatre la violència sexista.

En un país en què la igualtat entre les dones i els homes mai s’ha acabat d’assolir, la crisi econòmica està accentuant les diferències i les desigualtats de gènere s’han incrementat. Aquesta és una de les conclusions que apareix a l’informe Violència masclista, situació actual: Actuacions vers el món del treball i vers les institucions, que ha presentat aquest divendres el sindicat CCOO. L’estudi denuncia que la crisi ha comportat la destrucció de milers de llocs de treball, però que a l’hora d’intentar revertir la situació “s’ha posat l’èmfasi públic i polític principalment en la que afecta la mà d’obra masculina i s’han ocultat els greus efectes en l’ocupació femenina”. Són paradigmàtiques les retallades en sectors amb un alt índex d’ocupació femenina, com ara la salut, l’educació, l’atenció social o la dependència, on la tisorada està comportant la consegüent destrucció d’ocupació.

“Mesures com l’eliminació de les cotitzacions a la Seguretat Social de les cuidadores no professionals tenen un impacte directe en les futures pensions d’aquestes persones. Mesures com el copagament sanitari i taxes com l’euro per recepta afecten principalment pensionistes, la majoria de les quals són dones”, afegeix l’informe que subratlla que està augmentant la “feminització de la pobresa”. A la desigualtat estructural –bretxa salarial, segregació del mercat laboral, precarització dels sectors més feminitzats- s’hi han de sumar ara les mesures que s’estan prenent arran de la crisi i que accentuen i empitjoren les diferències.

El document de CCOO també es fa ressò d’una enquesta sobre violència de gènere de la mateixa organització i recorda que l’11% de les dones de l’Estat espanyol n’han estat víctimes algun cop a la vida, el 3% de les quals el darrer any. En aquest sentit, es denuncia que el fons destinats a les campanyes de sensibilització i prevenció de la violència masclista s’han retallat un 70%. Així mateix, també s’ha reduït les aportacions a les associacions de dones en processos de violència.

La crisi capitalista i la seva violència de gènere

Elena Idolate | La Directa

L’eliminació de la violència cap a les dones requereix canvis molt profunds en diversos àmbits de la societat, per transformar completament les estructures que exerceixen la dominació de gènere. Un d’aquests àmbits d’opressió de gènere, i per tant de violència, és l’economia. Amb la crisi, i el retorn de la dreta més conservadora, els drets de les dones estan patint un retrocés, i la realitat quotidiana a la que ens enfrontem és cada cop més hostil. Així passa també en l’àmbit econòmic.

En els darrers anys, hi ha hagut una immensa destrucció de llocs de treball, que ha afectat majoritàriament a homes que treballaven a la construcció i en la indústria. La taxa d’atur masculí s’ha situat en un nivell similar a la femenina, tradicionalment superior. Tanmateix, la profunditat de la crisi està deteriorant l’ocupació d’activitats amb major presència de dones, com són els serveis, tant públics com privats. Això desemboca en l’anomenat “retorn a la llar”. Les jornades i horaris laborals canviants, fruit de les darreres reformes laborals, donen lloc a que moltes persones hagin de renunciar a una relació laboral perquè és incompatible amb la vida familiar. I aquest paper els toca majoritàriament a les dones. Però al mateix temps, s’estan incorporant al món laboral persones de la família que n’havien restat al marge, com és el cas de moltes dones de més de 55 anys. Aquesta necessitat d’assegurar una font d’ingressos a les llars està fent que les dones hagin d’acceptar pitjors condicions per mantenir-se en el món laboral. Això agreuja la precarietat de la participació laboral femenina, molt intermitent i parcial. Per exemple, el 24% de les dones tenen un contracte a temps parcial, sovint per la necessitat d’afrontar situacions de cura d’infants i dependents. El capitalisme desplega les seves estratègies de precarització de les condicions de treball en les dones, en els marges de la legislació i en l’economia informal.

D’altra banda, cal tenir en compte que les retallades de serveis públics afecten més intensament a les dones, ja que per diversos motius, en som les principals usuàries. I no hem d’oblidar que el model d’estat del benestar reprodueix les desigualtats socials. La majoria de dones accedeixen a prestacions assistencials, que són més baixes, i les seves prestacions contributives tenen una menor quantia. El 57% de les dones beneficiàries de prestacions d’atur reben prestacions assistencials o rendes d’inserció.

Els impactes de la crisi en les esferes de la producció mercantil i del sector públic són absorbits dins de la família patriarcal, i les responsabilitats es traslladen cap al treball no mercantil i no remunerat. L’empitjorament dels ingressos salarials i de les prestacions fan que les classes populars disminueixin el seu nivell de consum. En molts casos, els recursos arriben a ser inexistents o insuficients. I són les llars les que fan un major esforç per cobrir les necessitats. Aquest esforç continua recaient sobre les dones: mares, filles i mullers. La dedicació masculina a feines no mercantils no ha augmentat gaire. És un fet que, els homes que es queden en atur no assumeixen ni participen en les tasques domèstiques.

El capitalisme està atacant durament els drets i les condicions de vida de les classes populars, i ho fa aplicant les estructures patriarcals, que retornen i es reinventen. S’estan endurint els rols econòmics patriarcals tradicionals, com el retorn de les dones a la invisibilitat i la càrrega de la llar. Però també es reforcen patrons més recents, com la doble jornada i la precarietat laboral. I sorgeixen noves versions de l’opressió patriarcal. Treballar i no arribar a final de mes, rebre una prestació que no cobreix les despeses, fer malabars per quadrar els horaris laborals canviants amb les obligacions són situacions molt comunes en les dones. Així com estar soles amb persones a càrrec, o ajudar a d’altres persones de fora de l’anomenada família nuclear. Tenim el compromís de combatre, amb la lluita feminista, totes les versions de l’opressió patriarcal.

La Favb davant la prohibició de la manifestació contra la violència vers les dones

La Favb acaba d’assabentar-se que la Junta Electoral ha denegat el permís per a la celebració de la tradicional manifestació feminista que, amb ocasió de la Jornada Internacional contra les violències vers les dones, se celebra cada 25 de novembre a Barcelona i a tot el món. “(…) la Junta Electoral -diu la nota emesa per aquest organisme- es pronuncia en el sentit que la manifestació no es pot dur a terme, atès que la data prevista per a la seva celebració coincideix amb la jornada de votació corresponent a les properes eleccions al Parlament de Catalunya”.

Des de la Vocalia de Dones de la Favb volem assenyalar que no és la convocatòria dels col·lectius feministes la que coincideix amb una cita electoral, sinó la crida a les urnes la que es produeix un 25 de novembre. No sabem si aquesta data diu alguna cosa als responsables polítics d’aquest país. La invisibilitat de les dones, de les seves aspiracions a la igualtat, impregna els hàbits d’una societat que segueix sent patriarcal i, ben sovint, les polítiques i decisions dels poders públics. Des d’aquest punt de vista, no ens sorprèn que la Generalitat no hagi estat al cas d’aquesta coincidència.

Els col·lectius feministes de Barcelona, però, conscients de la gravetat de les violències de què són objecte les dones -i que tenen en els crims masclistes la seva expressió més sagnant i visible-, han considerat irrenunciable la necessitat de fer palesa aquesta situació i d’exigir canvis culturals, socials i polítics, unint la seva veu a la de les dones d’arreu del món. De la mateixa manera que el 14 de novembre les reivindicacions d’una Catalunya i d’una Europa socials irrompen amb força a través d’una Vaga General al bell mig d’una campanya electoral, és legítim que les dones puguin fer sentir el seu clam de justícia el 25-N. Ni la vaga atempta contra la lliure expressió de les diferents expressions polítiques -ans al contrari, les clarifica en confrontar-les a l’expressió transversal d’una protesta social-, ni la denúncia de les violències masclistes impedeix el lliure exercici del vot per part de ningú -ans al contrari també, perquè afegeix elements de reflexió i responsabilitat en el conjunt de la ciutadania. Ningú no gosa fer front a l’empenta d’una Vaga General (només localment alguna Junta ha tingut la peregrina idea, ben aviat descartada, de prohibir la manifestació del 14-N). Cal recordar que, coincidint amb les últimes eleccions municipals, la indignació va omplir les places i, fent prevaler els drets civils, va desafiar les prohibicions absurdes i arbitràries de les Juntes Electorals. Potser es considera, però, que resulta més fàcil tapar la boca de les dones.

Des de la Favb volem manifestar la nostra total disconformitat amb aquesta decisió de la Junta Electoral, així com la nostra decepció després d’haver rebut missatges favorables a la celebració de la tradicional marxa del 25-N per part de l’Ajuntament de Barcelona. Correspon als col·lectius feministes valorar la situació i prendre una determinació. La decisió que prenguin serà la nostra i la Favb els farà costat.

Barcelona, 13 de novembre de 2012