Tag Archives: deute

Futbol polític: el partit de l’1% vs 99%

Per David Virgili

Dilluns a la tarda, més de 100 persones van disputar a Plaça Catalunya el partit de futbol de l’1% contra el 99%. A l’alineació inicial es trobaven Mas, Rajoy, Merkel, Fainé, Rato en un equip, i a l’altre un treballador precari, una aturada, un jubilat, una estudiant universitària. Per tal de dirigir el matx, es va comptar amb un equip arbrital d’honor: Lagarde (FMI), Draghi (BCE) i Barroso (UE), la troika! El partit va ser organitzat per la Plataforma per l’Auditoria Ciutadana del Deute (PACD), i es celebrava com a acte inaugural de la Setmana d’Acció Global contra el Deute, del 8 al 14 d’octubre.

El partit es preveia intens ja des del primer minut, i efectivament els dos equips van sortir a donar-ho tot. L’equip del 99% es va queixar perquè al seu parer les porteries dels dos equips no eren de la mateixa mida, de fet semblava que una fos d’hoquei i l’altra de futbol, però els àrbitres ho van atribuir a un efecte òptic. L’1% va obrir el marcador ben aviat, però això no va desanimar l’equip contrari. El 99% va arribar una vegada i una altra a la porteria contrària, però sense èxit. La manca de gols del 99% a la primera part es pot explicar en part per l’actuació arbitral, a qui se’ls va acusar de tracte de favor per l’equip de l’1%. Després de les contínues queixes del 99%, els àrbitres es van veure obligats a expulsar un jugador, lligar el porter a la porteria, i embenar els ulls al defensa, entre altres mesures.

A la segona part, l’1% va sortir amb energies renovades gràcies al rescat en forma de dolços pagat pel 99% via el MEDE, però que només va arribar al vestuari contrari. Per contra, el 99% va reprendre el partit amb queixes que les regles no eren iguals pels dos equips, i encara pitjor, que les normes s’estaven canviant a mesura que avançava el matx. Els ànims es van escalfar quan l’1% va tornar a marcar agafant la pilota amb la mà davant del porter precari lligat de mans, i l’equip arbitral va haver de sol·licitar l’ajuda dels Mossos, que van dispersar la tangana que s’estava formant. El comentarista oficial del partit va lamentar que l’equip del 99% recorregués com sempre a la violència i al joc brut, davant de l’elegància i el fair play de l’equip rival.

De forma inesperada, gran part del públic assistent va envair el camp a la meitat de la segona part per ajudar l’equip del 99%, plantant-se davant la porteria i cridant que “no passaran” a l’equip contrari. Això va permetre remuntar al seu equip, però tot i així, l’1% va subornar els àrbitres al final, que van canviar el resultat. Aquest fet va encendre els ànims del públic, que en un acte de rebel·lió col·lectiva, van reduir i apresar a Mas, Rajoy i companyia, qualificant-los d’estafadors i de lladres.

El partit va servir a la PACD per visibilitzar que les regles de joc no són les mateixes per a tothom, i que si el resultat està decidit ja d’entrada, aleshores es canvien com calgui per afavorir els privilegiats pel sistema. Un dels mecanismes clau en aquest procés és el deute, i el procediment previst de rescat públic per al sector privat.

La setmana contra el deute continua amb un acte sobre “El negoci de la Sanitat”, previst per dimecres 10 a les 19h 30m a les Cotxeres de Sants, que comptarà amb la presència de Cafèambllet, Teresa Forcades i Esther Vivas. També s’organitzarà una gran manifestació global per denunciar les trampes del deute dissabte 13 d’octubre. Es poden consultar les activitats previstes durant la setmana a la web de la PACD: http://auditoriaciudadana.net/

Setmana d’Acció Global contra el Deute (Del 8 al 15 d’Octubre de 2012)

El deute és il·legítim perquè atempta contra la democràcia
NO DEVEM! NO PAGUEM!
Manifest http://auditoriaciudadana.net/?p=334

Programa

7/10, 19h Taula Rodona: Deute i educació. Coordinadora del Baix Llobregat. Sant Andreu de la Barca.
Sònia Farré i Fidalgo, PACD
Llum Mascaray Olivera. Representant sindical de l’USTEC
Ismael Mengual i és Coordinador d’Interzones d’Ensenyament.
Pilar León, Estudiant Universitària.

8/10, 19h Partit de Futbol: 1% vs 99%. Lloc de trobada Gran Via / Passeig de Gràcia (Barcelona)

9/10, 19h  Xerrada: De què va el deute? PACD Vallès. Centre Cívic de Ca n’Oriac (C Arousa Nº2)
Iolanda Fresnillo, PACD

9/10, 19.30h Xerrada: No devem, no paguem.  Terrassa, Ateneu Candela (C\Sant Gaietà, 73).
Sergi Cutillas i Enric Pons, PACD

10/10, 19:30h Xerrada: Rescat i conseqüències del deute. Sarrià Sant Gervasi, Consell Nacional de la Joventut de Catalunya
(Pl. Cardona-St. Gervasi)
Pablo Martínez i Toni Sala PACD

11/10, 19.30h Taula Rodona Com ens afecta el deute a les nostres vides? Habitatge, sanitat, educació i gènere.
Barcelona, Plaça del Rei.
Dani Blasco, PACD
PAH
Marta Sibina i Albano Dante – Cafè amb Llet
Toni Vergés – GEPS Globalització Educació i Polítiques Socials
Comissió de gènere de la PACD.

12/10, 12h Xerrada: Entenent el deute. què podem fer al municipi? Badalona, Plaça de la Vila.
Raül Sánchez, Enric Pons i Sònia Farré, PACD.

12/10, 11h Xerrada/debat: La crisi del deute: Espanya com a deutora i creditora del Sud L’Hospitalet,
Casa sin Fronteras (Carrer Llobregat, 62).
Inés Marco i Javier Sorulace, PACD.

13/10, 18h Manifestació No Devem! No Paguem! De nosaltres Depèn! Plaça Catalunya.
http://manifestacioglobal13obcn.wordpress.com/

15/10 Commemoració de l’assassinat de Tomas Shankara @AuditoriaBCN

Per a més informació

Web: www.auditoriaciudadana.net
Facebook: www.facebook.com/AuditoriaCiudadanaDeuda

Twitter

@AuditCiudadana
@AuditoriaBCN

Grecia pedirá ampliar de 2014 a 2016 el plazo para ejecutar los recortes

El primer ministro heleno, Andonis Samaras, comunicará su petición a Merkel y a Hollande la semana que viene, según ‘Financial Times’. La propuesta es similar a la que planteaba la coalición izquierdista Syriza, y que tantas críticas despertó en la UE.

Grecia no puede más. Los incesantes planes de ajuste asfixian a los ciudadanos griegos y a sus administraciones públicas que se ven incapaces de hacer frente a las deudas que crecen con cada plan de ayuda que les llega desde la UE. La situación se ha vuelto tan insostenible que el Gobierno griego tiene pensado solicitar dos años más para cumplir con el plan de austeridad impuesto por Europa. El primer ministro del país, Antonis Samaras, tiene previsto explicar su la próxima semana durante las conversaciones que tiene previsto mantener con la canciller alemana, Angela Merkel, en Berlín, y con el presidente francés, François Hollande, en París.

Según informa el diario británico Financial Times, Grecia ve prácticamente imposible ejecutar un nuevo recorte de 11,5 millones de euros en el plazo comprendido entre 2013 y 2014 -el equivalente al 5% de su producción nacional anual- para poder hacer frente al rescate financiero concedido por la Unión Europea o por el Fondo Monetario Internacional. Así, el plan de extensión que planea el Ejecutivo griego plantea un ajuste más lento que se prolongaría hasta el año 2016.

De este modo, Grecia tendría la posibilidad de aliviar el ritmo de los ajustes y de reducción del déficit, hasta 1,5 puntos porcentuales del PIB al año, en lugar de los 2,5 puntos actuales. Asimismo, según el documento, el país heleno requeriría de financiación adicional por importe de 20.000 millones de euros para cumplir los presupuestos, ya que el ritmo de reducción de déficit entre 2013 y 2014 sería inferior al planeado. Estos fondos podrían proceder de los préstamos existentes por parte del FMI, la emisión de letras del Tesoro e, incluso, de un aplazamiento del reembolso de los préstamos del primer rescate desde 2016 hasta 2020, cuando se espera que comience a devolver los créditos del segundo rescate.

Similar propuesta de la izquierda

El planteamiento que tiene previsto hacer Samaras no dista en lo esencial de la propuesta electoral que la coalición izquierdista Syriza puso encima de la mesa para las elecciones generales que se celebraron en el país heleno el pasado junio . Su líder, Alexis Tsipras, dijo que pediría a los acreedores del país una moratoria del pago de la deuda y, por eso, fue duramente criticado por las instituciones europeas, hasta el punto que se hizo creer que si la izquierda resultaba vencedora en los comicios, Grecia estaba en riesgo de abandonar el euro.

El Tesoro de Grecia logró colocar este martes 4.062,5 millones de euros en letras con vencimiento a tres meses, lo que representó un 30% más del objetivo previsto y supone la mayor emisión de deuda a corto plazo llevada a cabo por el país heleno desde que recibiera un segundo rescate en marzo de 2012, aunque para ello tuvo que abonar unos intereses ligeramente más altos que en la anterior operación del mismo tipo. En concreto, la agencia colocadora saldó la subasta ofreciendo un interés medio del 4,43%, lo que supone un incremento del 3,5% respecto al 4,28% abonado en la operación del pasado 17 de julio. Por su parte, la demanda alcanzó los 4.248 millones.

El incremento en la emisión de letras a tres meses por parte de la Agencia de Gestión de la Deuda de Grecia vino condicionado por la necesidad del país heleno de hacer frente el 20 de agosto al vencimiento de un bono por importe de más de 3.000 millones.


Publico.es

Teresa Forcades: ‘Cal investigar el deute extern i no pagar el que sigui il·legítim’

La monja benedictina del monestir de Sant Benet de Montserrat, Teresa Forcades, demana de portar els polítics a la justícia per la crisi econòmica, com han fet a Islàndia, i ‘com Correa a l’Equador: cal investigar el deute extern i no pagar el que sigui il·legítim’. Segons Forcades, ‘per una onada neoliberal’ es desmantella l’estat del benestar que ‘va costar sang i revolucions el segle XX’; també es demana ‘si ens permetem de pensar en una alternativa al capitalisme’, perquè ‘el lliure mercat és una fal·làcia que oculta qui el regula, i des d’on’.

Mercat

‘Qui pren les decisions? Qui regula qui les pren? Qui les sap? Qui té la responsabilitat d’aquestes decisions? La fal·làcia del lliure mercat amaga on i qui les regula. És un eufemisme o una burla parlar de llibertat de mercat. Per a les grans empreses que es deslocalitzen, cada dia és més fàcil operar en l’àmbit internacional, però per als treballadors, no: cada dia tenen lleis d’immigració més estrictes i el moviment més controlat. Que no formen part del mercat, en aquest sentit ampli, els treballadors? Es pot considerar, doncs, lliure aquest mercat, si no té en compte tots els membres?’

Marc capitalista

‘Fins fa poc parlàvem de capitalisme salvatge dels EUA, però a Europa es parlava de capitalisme de l’estat del benestar. El benefici no pot ser l’última raó de la presa de decisions, perquè no afavoreix les relacions igualitàries i estableix diferències entre rics i pobres. No tothom neix amb la mateixa intel·ligència, talents o oportunitats. En el marc del capitalisme salvatge la societat no té responsabilitat per a compensar això. Les compensacions de l’estat del benestar, que han costat sang i revolucions durant el segle XX, es van desmantellant aquests últims anys d’ofensiva neoliberal.’

‘Elements com l’ensenyament, la salut, l’habitatge i l’alimentació haurien de restar al marge de l’especulació.’ I cal ponderar que ‘el millor sistema no és pas el que té per objectiu de maximitzar el benefici, sinó la germanor… Les cinc-centes empreses més grans del planeta tenen un benefici que equival al 51% de la riquesa del món.’

Antropologia i capitalisme

‘Una persona pot crear una empresa i unes altres poden treballar per a aquesta persona. Una persona ven una part de la seva capacitat de treball a través d’un contracte a un empresari i aquest últim té un benefici i gaudeix del dret del marge de benefici. Ara, des d’un punt de vista antropològic això presenta un interrogant: Què ocorre, en la relació contractual, quan falla l’ètica?’

Aquestes consideracions de Forcades són de la conferència inaugural de la 23 Trobada empresarial al Pirineu, tinguda a la Seu d’Urgell.

Galeria: La crisi del deute en gràfics

Per Sònia Farré

Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute. No debem! No paguem!

Per David Virgili

Activistes llancen un procés d’Auditoria Ciutadana per demostrar la il·legitimitat del deute, denunciar els seus responsables i exigir el NO PAGAMENT del deute il·legítim.

Els dies 24 i 25 de març es va celebrar a Madrid una trobada estatal per promoure el procés d’auditoria ciutadana del deute amb la participació de més de 100 persones de diferents ciutats de l’Estat Espanyol.

Ciutadans i ciutadanes, assemblees del 15-M de diferents ciutats, juntament amb altres xarxes i organitzacions socials, han constituït una plataforma per realitzar una Auditoria Ciutadana del Deute que determini la seva il·legitimitat. S’inicia així un procés liderat per la ciutadania per abordar el problema del deute. A Espanya, igual que en altres països de la perifèria europea, som testimonis de com la crisi del deute és utilitzada per justificar polítiques d’ajust i austeritat amb què es destrueixen els drets socials i laborals conquerits gràcies a l’esforç i la lluita de generacions passades. Amb total impunitat es retallen i privatitzen serveis públics bàsics, com l’educació, la sanitat i els serveis socials. Els i les ciutadans i ciutadanes observen amb impotència com es retarda l’edat de jubilació, es precaritzen les seves condicions de vida, es congelen les pensions i desapareixen els drets laborals.

Des de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute. No debem! No paguem! entenen que hi ha indicis més que suficients d’il·legitimitat en el deute que el Govern espanyol, juntament amb la UE o els governs autonòmics, estan utilitzant com a motiu per tirar endavant una sagnant política d’austeritat. Per això s’exigeix el dret a saber, a conèixer els detalls del procés que ens ha portat a aquesta situació. Aquesta iniciativa té entre els seus objectius l’exigència de poder decidir democràticament i sobiranament què fer amb el deute i amb el nostre futur, sense ingerència dels mercats financers, de la Comissió Europea, el BCE o l’FMI.

El deute de l’economia espanyola és enorme, se situa per sobre del 400% del PIB, però qui va contreure i es va beneficiar d’aquest deute? És cert que tots i totes hem viscut per sobre de les nostres possibilitats, com ens repeteixen fins a la sacietat? O per contra aquest deute ha beneficiat una minoria poderosa que continua lucrant-se amb les polítiques d’ajustaments i retalls? Estem pagant un deute que no hem generat, un deute que ha estat contret en contra de l’interès general del poble? O simplement, són il·legítims de per si els mecanismes dissenyats per generar deute?

Durant aquest primera trobada estatal, en què van participar més d’un centenar de persones, s’ha definit quin tipus d’Auditoria es vol promoure. Es tractarà d’un procés ciutadà, obert a totes aquelles persones que vulguin participar-hi. Abordarà d’una banda l’àmbit de l’Estat espanyol com a deutor, ja sigui a través del deute públic o del deute privat susceptible d’esdevenir públic en un futur. Es realitzarà a nivell estatal, autonòmic i local. El procés d’Auditoria tindrà a més una visió integral, analitzant no només qüestions econòmiques i financeres, sinó també impactes de gènere, socials, ambientals, culturals o polítics. D’altra banda, inclourà també el paper de l’Estat espanyol com a creditor dels deutes d’altres països del Sud Global, així com dels deutes ecològics, socials, culturals, de gènere, polítiques i històriques que hem acumulat enfront de diversos pobles.

Des de la nova Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute. No debem! No paguem! es participarà en mobilitzacions i lluites contra les polítiques d’austeritat, començant per la participació en la vaga general del 29m per denunciar una reforma laboral imposada sota l’engany d’un deute del qual els i les treballadores no són responsables. Una reforma laboral que respon una vegada més als interessos d’aquells bancs i grans empreses, que sí que són responsables de la major part de l’endeutament espanyol (més d’un 65% correspon al deute d’empreses financeres i no financeres). La posada en marxa de la reforma laboral suposaria que de fet siguin els i les treballadores els que paguin, amb sous més baixos i condicions més precàries, els deutes acumulats per les grans fortunes.

La Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute. No debem! No paguem!, que es posa en marxa aquests dies, buscarà treballar de forma conjunta amb altres grups, organitzacions, moviments socials i sectors en lucha. El deute és el motiu pel qual governs i institucions internacionals imposen retallades, privatitzacions i reformes com la Reforma Laboral o de les pensions al nostre país i la resta de la perifèria europea i el Sud Global. En aquest sentit és de gran importància treballar de forma conjunta per dir NO al pagament del deute, alhora que se segueix lluitant contra les retallades i es reverteix la reforma laboral. Des de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute. No debem! No paguem! es fa doncs una crida a tots i totes ciutadans i ciutadanes, independentment dels seus coneixements o experiència, a participar en aquest procés d’aprenentatge col·lectiu i empoderament, que retorni als i les ciutadanes la sobirania expropiada per la dictadura dels mercats financers.

Per obtenir més informació sobre el procés d’Auditoria o concertar entrevistes, us podeu posar en contacte amb nosaltres a través del correu auditoriabcn@gmail.com

Per fer seguiment de la plataforma per Twitter podeu seguir els comptes: @AuditCiudadana @AuditoriaBCN @AuditoriaMadrid

Plataforma Auditoria Ciutadana Barcelona. NO debem, NO paguem!

Web: www.auditoria15m.org Streaming: http://bambuser.com/channel/Auditoria+Deuda

Coordinació Estatal Plataforma: https://n-1.cc/pg/groups/693621/coordinacin-estatal-15m-auditoria-de-la-deuda/

“No pot ser que la ciutadania pagui pels abusos o els excessos d’uns quants banquers”

“Les retallades no són la solució i no faran reduir el deute”. Explica l’orígen del deute espanyol, com està repartit, les falsedats que es diuen sobe ell i desmunta l’argument que el fa el motiu per les retallades.
Daniel Bech

Com està repartit el deute espanyol, que suposa un 400% del PIB?
Un 20% pertany a deute públic, un altre 20% és deute de les famílies i del 60% restant, la meitat és deute de les empreses i l’altra meitat deute dels bancs.

Quin és l’orígen del deute espanyol?
Pel que fa al deute públic tots els estats tenen una part de deute públic, i per tant no és rellevant perquè tampoc representa tant sobre el total. El dels bancs té molt a veure amb l’inici de l’euro als anys 2000 i l’excedent econòmic d’Alemanya. És a dir, Alemanya, país exportador de tot tipus de productes, té uns beneficis econòmics que necessita col·locar en algun lloc i es dedica a invertir a l’Estat espanyol en l’economia del totxo. I aquí és d’on vé la major part del deute privat. Sobretot aquest deute privat comença a pujar a partir de l’euro que fa que sigui més fàcil que les economies internacionals, i en aquest cas Alemanya que té un excedent, pugui invertir aquí. Els bancs alemanys donaven crèdit a bancs i constructores.

Tenim, per tant una economia que sense crèdit no funciona?
L’economia del totxo, si, no funciona sense crèdit. És perquè és una economia que no és productiva, com passa cada vegada més amb bona part de l’economia espanyola; no produeix una cosa i la ven sinó que produeix coses etèries. Això fa més difícl que després acabi essent economia real, a partir del moment en que l’economia del totxo cada vegada és més gran, hi ha més immobles i més construcció, cada vegada constructors i bancs generen més construcció i es van reendeutant i renegociant els crèdits, i per tant el que acaben fent és no vendre pisos, perquè se’n produïen més dels que es podien vendre, sinó entrar en la part de l’economia financera que es converteix en especulativa.

El deute públic a Espanya no és superior al d’altres estats europeus, com França o Alemanya, que tenen deutes públics majors. Per què ens imposen mesures a nosaltres i no se les imposen ells?
Perquè el Govern central és qui ha avalat en certa mesura als bancs, i tot i que el deute públic no sigui molt alt, en els seus crèdits sobretot a l’estranger. És a dir, els màxims creditors dels bancs espanyols són els bancs alemanys i francesos. Per tant, a Merkel i Sarkozy els interessa que els bancs espanyols puguin tornar aquests crèdits als seus bancs per evitar un efecte dominó. Això provoca que interessi que “el cobrador del frac” dicti mesures i més mesures.

Per tant el problema en si no és del deute sinó de qui ha deixat diners a qui i qui ha estat deutor o creditor de…
Si, i del mecanisme de deute en si mateix, també en el fons. És a dir, el mecanisme de com un s’endeuta és el que és pervers i que s’acaba utilitzant com a mesura de pressió per aplicar unes polítiques o unes altres. La plataforma estatal té el nom de “No debemos, no pagamos” en aquest sentit, és a dir, si és un deute dels bancs, és dels bancs. El que no pot ser és que la ciutadania, mitjançant retallades salarials, socials, de tot tipus, pagui pels abusos o els excessos d’uns quants, en aquest cas  dels bancs, però també de la bombolla immobiliària en el seu moment.

Creus que es podria paliar el deute amb d’altres polítiques, com la persecució més eficient del frau fiscal?
Si, amb el frau fiscal i amb una fiscalitat progressiva. Però també recuperant impostos que s’han eliminat com, en el cas català, el de successions, que fa més temps que va ser retirat a la resta d’Espanya, o el de donacions, que també va desaparàixer. També l’impost de patrimoni, que el Govern central vol eliminar el 2013. No es paliarà augmentant l’IVA, perquè en el fons estaries gravant a tothom per igual, i per tant segueixes repercutint els sectors més desafavorits, sinó gravant i jugant amb polítiques fiscals on els que més tenen més paguin. Però sobretot el frau fiscal que és enorme a l’estat espanyol, uns 80.000 milions d’euros, el 25% del PIB, mentre que als 15 països més rics de la Unió Europea està a la meitat, sobre el 12 o el 13% del PIB. És evident que una part del frau fiscal és complicat que desaparegui, aquests països rics també en tenen, però aquí tampoc s’ha fet res per perseguir-lo. Els propis treballadors d’Hisenda ho estan dient, que no tenen els mecanismes per perseguir-lo.

A nivell nacional hi ha hagut dues trobades sobre l’auditoria del deute. Es segueix treballant als mateixos tres nivells acordats (local, autonòmic i estatal) tenint en compte les implicacions socials derivades i també en tenint en consideració l’efecte d’Espanya com a creditor d’altres estats ?
La primera trobad a Madrid va ser de presa de contacte i la darrera, el 24 i 25 de març es va començar a crear la plataforma a nivell estatal, se li va donar més cos, es van definir clarament els objectius, que eren mostrar que les retallades no són la solució i visibilitzar els responsables d’aquesta situació. I alhora, a la llarga, poder acabar dient que no paguem el deute il·legítim. I per això la idea és auditar o treballar amb el deute públic i el privat susceptible de ser públic, que és la gran majoria, i que actualment són els bancs.

Estem parlant dels rescats als bancs?
Si, sobretot dels rescats dels bancs. Sabem que el deute públic fa un any estava al 16% anual, ara està sobre el 20% del total del deute espanyol, és a dir que ha pujat però no molt. Sobretot és el deute privat, és el deute dels bancs, que és el 30% del total, ja que el de les famílies no suposa més del 20%. I com que l’Estat espanyol s’ha convertit en avalador dels bancs, en el fons, el seu deute és el que té numeros d’acabar essent públic quan ells no puguin pagar-lo.

I aleshores vénen els rescats amb diners públics…
Fins ara s’han estat rescatant en part a partir de fons en que els diners venien dels propis bancs (FROB) però aquests fons s’han acabat, per tant tot rescat o injecció econòmica a partir d’ara és evident que es farà amb diner públic.

En l’última trobada internacional sobre l’auditoria del deute celebrada a Brusel·les el 7 i 8 d’abril què es va acordar?
Es va acordar crear una xarxa internacional / europea sobre les campanyes i plataformes d’auditoria del deute. Hi haurà alguna acció en relació a l’Occupy Frankfurt del 17 al 19 de maig, quan es pretén bloquejar els centres de poder i financers de la ciutat alemanya. Però sobretot de cara a l’octubre es convocarà internacionalment un dia, que encara s’ha de definir, en contra les mesures d’austeritat, el deute i en solidaritat amb Grècia. I a finals de setembre o principis d’octubre a Barcelona s’organitzarà una gran trobada d’activistes de moviments socials i organitzacions pel tema de l’auditoria del deute, ja que la trobada a Brusel·les va ser en petit comitè.

eltriangle.eu

Auditoria ciutadana del deute: per què i com?

Per Damien Millet i Eric Toussaint

Indubtablement, la qüestió del pagament del deute públic constitueix un tabú. Els caps d’Estat i de govern, el Banc Central Europeu (BCE), el Fons Monetari Internacional (FMI), la Comissió Europea i la premsa dominant el presenten com a inevitable, indiscutible i obligatori. Els ciutadans i les ciutadanes haurien resignar-se a pagar el deute públic. L’única discussió possible seria sobre la forma de modular el repartiment dels sacrificis necessaris per alliberar els mitjans pressupostaris suficients, per tal de complir amb els compromisos del país endeutat. Els governs que van demanar els préstecs van ser elegits democràticament, per tant els seus actes són legítims. S’ha de pagar.

L’auditoria ciutadana és un instrument per eliminar aquest tabú. Permet que una proporció creixent de població comprengui totes les circumstàncies i implicacions del procés d’endeutament del seu país. Una auditoria ciutadana consisteix a analitzar de manera crítica la política d’endeutament duta a terme per les autoritats d’un país.

Les preguntes que cal plantejar

Per què l’Estat va ser empès a contreure un deute que no deixa de créixer? Al servei de quines opcions polítiques i de quins interessos socials ha estat contret el deute? Qui s’aprofita del mateix? Era possible fer altres opcions o era necessari? Qui són els prestadors? Qui són posseïdors del deute? Els prestadors posen condicions per a la concessió dels préstecs? Quines? Quin és el guany dels prestadors? Per què l’Estat es va veure compromès, quina va ser la seva decisió, i sota quin concepte va ser presa? Quina és la suma dels interessos pagats, amb quin tipus d’interès, quina part del principal ha estat reemborsada? Mitjançant quin mecanisme els deutes privats es van convertir en «públics»? Sota quines condicions es va fer un determinat rescat bancari? Quin va ser el cost? Qui va prendre la decisió? Hem d’indemnitzar els accionistes que són responsables del desastre, amb administradors que ells mateixos havien designat? Quina és la part del pressupost de l’Estat que està destinat al reemborsament del capital i dels interessos del deute? Com finança l’Estat el pagament del deute?

No cal entrar en secrets d’Estat per trobar les respostes

Per respondre a totes aquestes preguntes -i la llista no és exhaustiva- no hi ha cap necessitat de revelar secrets d’Estat, d’accedir a documents no públics del Banc Central, del Ministeri d’Economia, l’FMI, del BCE, de la Comissió Europea, de les cambres de compensació com Clearstream o Euroclear [2], o de comptar amb les confidències d’una persona que treballa en el si d’un d’aquests organismes. Per descomptat, hi haurà nombrosos documents protegits gelosament pels governs i els banquers, que s’han de posar a la disposició del públic i que seran molt útils per afinar l’anàlisi. Per tant cal exigir l’accés a la documentació necessària per a una auditoria completa. No obstant això, és perfectament possible procedir a un examen rigorós de l’endeutament públic a partir d’informació de domini públic. Nombroses fonts són accessibles per a qui vulgui posar-se a la feina: premsa, informes del Tribunal de Comptes, els llocs Internet de les institucions parlamentàries, del banc nacional, de l’agència encarregada de la gestió del deute, de l’OCDE, del Banc de Pagaments Internacionals (BPI), del BCE, dels bancs privats, de les organitzacions o col•lectius que ja s’haguessin llançat a l’estudi crític de l’endeutament (www.cadtm.orgwww.attac.orgwww.quiendebeaquien.org/, .. .) els arxius d’entitats locals, els informes de les agències de qualificació i fins i tot les memòries de tesis doctorals. No s’ha de dubtar a demanar als parlamentaris que plantegin preguntes públiques al govern o a representants locals de fer-ho davant les entitats locals.

L’auditoria no és una qüestió d’experts

El procés d’una auditoria no és un procés reservat a experts. Per descomptat que són benvinguts i que poden aportar molt a la feina col•lectiu d’una auditoria ciutadana. Però un col•lectiu pot començar la feina sense tenir necessàriament garantida aquesta participació. Si es comencen les investigacions i es provoca un debat públic, durant el procés els col•lectius s’entusiasmaran i aconseguiran diferents assessoraments. Cadascun i cadascuna poden prendre part i posar-se a treballar per treure a la llum del dia el procés d’endeutament públic. El 2011, un col•lectiu nacional es va posat en marxa a França per una auditoria ciutadana del deute (http://www.audit-citoyen.org). Reuneix nombrosos moviments socials i polítics, i la crida a la seva constitució va ser signada per desenes de milers de persones. En el marc d’aquesta iniciativa, s’han organitzat col•lectius locals en molts llocs de França. D’altra banda, es pot partir de realitats locals amb l’objectiu de participar en l’auditoria dels deutes públics. Es pot començar analitzant els préstecs estructurats venuts a les entitats locals a França i Bèlgica per Dexia o altres bancs. A aquest propòsit, un treball ja va ser realitzat: l’associació «Acteurs publics contre les emprunts toxiques» o sigui «Actors públics contra préstecs tòxics» reuneix una desena d’entitats locals (www.empruntstoxiques.fr). Es pot començar també per estudiar les dificultats financeres trobades en els hospitals públics presents en el vostre territori. S’estan desenvolupant, al mateix temps que a França, iniciatives per auditories ciutadanes a Grècia, a Irlanda, a Espanya, a Portugal, a Itàlia i a Bèlgica.

Altres àmbits en matèria de deutes privats també poden abordar-se. En països com Espanya o Irlanda en què l’esclat de la bombolla immobiliària va enfonsar centenars de milers de famílies en la ruïna, seria útil investigar els deutes hipotecaris de les famílies. Les víctimes de les maniobres dels prestadors poden aportar els seus testimonis i ajudar a comprendre el procés il•legítim d’endeutament que les afecta.

Un camp d’acció molt ric

El camp d’acció d’una auditoria del deute públic és enormement prometedor i no té res a veure amb la seva caricatura, que el redueix a una simple verificació de xifres realitzades per comptables rutinaris. Més enllà d’aquest control financer, l’auditoria té un paper eminentment polític lligat a dues necessitats fonamentals de la societat: la transparència i el control democràtic de l’Estat i dels seus governants pels ciutadans.

Es tracta de necessitats que es refereixen als drets democràtics totalment elementals, reconeguts en el dret internacional, el dret intern i la Constitució, encara que siguin violats contínuament. El dret de control que tenen els ciutadans sobre aquells que els governen, d’informar-se de tot allò que concerneix a la seva gestió, els objectius i les seves motivacions, és intrínsec a la pròpia democràcia. Això emana del dret fonamental dels ciutadans a exercir el seu control sobre el poder i de participar activament en els assumptes públics i per tant comuns.

El fet que els governants s’oposin a la idea que els ciutadans i ciutadanes gosin fer una auditoria ciutadana és revelador d’una democràcia molt malalta. Que per altra banda no para de bombardejar mediàticament amb la seva retòrica sobre la transparència. Aquesta necessitat permanent de transparència en els assumptes públics es transforma en necessitat social i política totalment vital, i per aquesta raó, la veritable transparència és el pitjor malson per a les elits.

Una auditoria ciutadana per al repudi del deute il•legítim

La realització d’una auditoria ciutadana del deute públic, combinada, gràcies a una important mobilització popular, amb una suspensió del reemborsament del deute públic, ha de portar a l’anul•lació/repudi de la part il•legítima del deute públic i a una reducció dràstica de la resta d’aquest deute.

No és qüestió de donar suport als alleujaments de deute decidits pels creditors, especialment a causa de les severes contrapartides que impliquen. L’anul•lació del deute, que des d’aquest moment és una repudi pel país deutor, és un potent acte sobirà unilateral.

Per què l’estat endeutat ha de reduir radicalment el seu deute públic en procedir a l’anul•lació dels deutes il•legítims? En primer lloc per raons de justícia social, però també per raons econòmiques que qualsevol pot comprendre i apropiar-se-les. Per sortir de la crisi de forma satisfactòria, no podem acontentar-nos de reactivar l’economia gràcies a la demanda pública i de les famílies. Ja que si ens acontentem amb una política econòmica de reactivació combinada a una reforma fiscal redistributiva, el suplement de la recaptació fiscal serà absorbit en gran part pel pagament del deute públic. Les contribucions que s’imposaran a les famílies més riques i les grans empreses privades (nacionals o estrangeres) estaran àmpliament compensades per la renda que obtindran de les obligacions de l’Estat, ja que de lluny són els principals posseïdors i beneficiaris (raó per la qual no volen ni sentir parlar d’una anul•lació del deute). Per tant és necessari anul•lar una gran part del deute públic. L’amplitud d’aquesta anul•lació dependrà del nivell de consciència de la població víctima del sistema deute (en aquest nivell, l’auditoria ciutadana compleix una funció crucial), de l’evolució de la crisi econòmica i política i sobretot de les relacions de força concretes que es construeixen al carrer, a les places i als llocs de treball mitjançant les actuals mobilitzacions i les que esdevindran.

La reducció radical del deute públic és una condició necessària però no suficient perquè els països de la Unió Europea puguin sortir de la crisi. Es necessiten mesures complementàries: reforma fiscal redistributiva, transferència del sector de les finances a l’àmbit públic, resocialització d’altres sectors claus de l’economia, reducció del temps de treball amb el manteniment del salari i contractació compensatòria, i tantes altres mesures [3]] que permetrien canviar radicalment la situació actual que va portar el món a un explosiu carreró sense sortida.

Notes

[1] Damien Millet és portaveu del CADTM França (www.cadtm.org); Éric Toussaint és doctor en ciències polítiques, president del CADTM Bèlgica, membre de la Comissió de l’auditoria integral del deute (CAIC) de l’Equador i del Consell Científic d’ATTAC França. Tots dos van dirigir el llibre col•lectiu El deute o la Vida, Icaria editorial, Barcelona 2011, que va rebre el Premi del llibre polític a la Fira del llibre polític de Lieja el 2011. Eric Toussaint va participar també en el llibre d’ATTAC: Le Piège de la Dette publque. Comment s’en sortir, Éditions Les liens qui libèrent, París, 2011.

[2] Clearstream i Euroclear estan entre les principals cambres de compensació (clearing houses) i tenen el registre d’una gran part dels títols de deute públic en poder dels bancs. Una càmera de compensació és un organisme que calcula les sumes netes a pagar i que executa els pagaments. La compensació és un mecanisme que permet a les institucions financeres pagar les sumes degudes i rebre els actius corresponents a les transaccions que elles van efectuar en els mercats. D’aquesta manera, les institucions financeres només tenen fluxos financers i de títols amb les cambres de compensació.

[3] Veure [http://www.cadtm.org/Ocho-propuestas-urgentes-para-otra->http://www.cadtm.org/Ocho-propuestas-urgentes-para-otra