Tag Archives: banca

Un client incendia amb 20 litres de benzina una oficina de CaixaBank a Burgos

La Directa

Un client d’una oficina de CaixaBank (La Caixa) –que recentment ha absorvit totes les oficines de Caja Burgos– ha calcinat les instal·lacions d’una sucursal de l’entitat al municipi de Sotopalacios, a la província de Burgos. Quan passaven uns minuts de les 9 del matí, l’home de 50 anys ha entrat a les oficines amb un bidó de 20 litres de benzina. Ha fet fora els quatre administratius que en aquells moments hi eren, ha ruixat el mobiliari i els ordinadors amb la benzina i hi ha calat foc. L’incendi ha agafat grans dimensions i ha calcinat pràcticament del tot les instal·lacions, tal i com es pot veure en aquest vídeo gravat per un vianant. La Guàrdia Civil ha organitzat un operatiu per localitzar l’autor de l’incendi, qui tenia un litigi financer amb l’entitat, i l’ha detingut passades les 10 del matí. En aquests moments es troba a dependències policials.

Fotogaleria: acampada a la seu de Bankia a la plaça de Celenque (Madrid)

eldiario.es


‘Acampada Bankia’ consigue cinco alquileres sociales para desahuciados (ecodiario.eleconomista.es)

Cada ciudadano del estado español aportó 1.846,67 euros para sanear la banca, que acaparó el 99,59% de las ayudas

20 minutos

La banca acaparó la mayor parte de las ayudas públicas concedidas en el año 2010 para superar la crisis económica, de forma que cada residente español aportó 1.846,67 euros para sanear a las entidades financieras, según se desprende del informe anual de ayudas públicas que elabora la Comisión Nacional de la Competencia (CNC).

En total, las ayudas destinadas el sector financiero sumaron 87.145,47 millones en el año 2010, el 8,20% del PIB y el 99,59% de las ayudas anticrisis de ese ejercicio (87.497 millones), y el 94,2% de las ayudas públicas totales, que sumaron 92.500 millones.

Entre las ayudas a la banca, el informe incluye el Fondo de Adquisición de Activos Financieros, el sistema de garantía para entidades, el esquema general de actuación del Fondo de Reestructuración Ordenada Bancaria (FROB); la reestructuración de Caja Castilla-La Mancha y de Caja Sur; la inyección de capital a la CAM; la ayuda de rescate a NCG Banco, a Unnim y a Catalunya Banco; la recapitalización y medidas de liquidez para Banco de Valencia y la ayuda en favor de Bankia-BFA.

El resto de las ayudas anticrisis se denominan ayudas de marco temporal y son las que se orientan a sostener las empresas del resto de sectores económicos que cuentan con instrumentos específicos de ayuda para hacer frente a la crisis. Estas ayudas sumaron 351,87 millones en ese ejercicio, lo que supone un ligero retroceso respecto a 2009 y el 0,41% de las ayudas anticrisis. Además, supusieron el 0,03% del PIB y 7,46 euros por cada ciudadano.

En cualquier caso, las ayudas anticrisis registraron un fuerte incremento en 2010 al sumar 87.497 millones, un 52% más que en 2009 (57.400 millones) y un 3.596,5% más que en 2008 (2.367 millones). Además, la cifra supone el 8,23% del PIB y 1.854,13 millones por ciudadano. En porcentaje de PIB, las ayudas para superar la crisis han pasado de niveles significativamente inferiores al 1% del PIB a superar el 8% en el ejercicio analizado.

En cambio, las ayudas de otra naturaleza alcanzaron los 5.000 millones en ese mismo ejercicio, lo que supone el 0,47% del PIB y unos 106 euros por persona. La partida más importante de estas ayudas fue la dirigida a Industria y Servicios (4.328,53 millones), seguida de la agrícola-pesquera (528 millones) y los transportes (146 millones).

Ayudas totales

Con todo, las ayudas públicas globales concedidas en el año 2010 sumaron 92.500 millones de euros, lo que supone un incremento del 46% en comparación con la cifra de 2009 (63.022 millones).

Así, las ayudas públicas alcanzaron en ese ejercicio el 8,70% del PIB frente al 5,92% del 2009, y pasaron de suponer 280 euros por cada ciudadano a suponer 1.960 euros por cada persona residente en España.

Futbol polític: el partit de l’1% vs 99%

Per David Virgili

Dilluns a la tarda, més de 100 persones van disputar a Plaça Catalunya el partit de futbol de l’1% contra el 99%. A l’alineació inicial es trobaven Mas, Rajoy, Merkel, Fainé, Rato en un equip, i a l’altre un treballador precari, una aturada, un jubilat, una estudiant universitària. Per tal de dirigir el matx, es va comptar amb un equip arbrital d’honor: Lagarde (FMI), Draghi (BCE) i Barroso (UE), la troika! El partit va ser organitzat per la Plataforma per l’Auditoria Ciutadana del Deute (PACD), i es celebrava com a acte inaugural de la Setmana d’Acció Global contra el Deute, del 8 al 14 d’octubre.

El partit es preveia intens ja des del primer minut, i efectivament els dos equips van sortir a donar-ho tot. L’equip del 99% es va queixar perquè al seu parer les porteries dels dos equips no eren de la mateixa mida, de fet semblava que una fos d’hoquei i l’altra de futbol, però els àrbitres ho van atribuir a un efecte òptic. L’1% va obrir el marcador ben aviat, però això no va desanimar l’equip contrari. El 99% va arribar una vegada i una altra a la porteria contrària, però sense èxit. La manca de gols del 99% a la primera part es pot explicar en part per l’actuació arbitral, a qui se’ls va acusar de tracte de favor per l’equip de l’1%. Després de les contínues queixes del 99%, els àrbitres es van veure obligats a expulsar un jugador, lligar el porter a la porteria, i embenar els ulls al defensa, entre altres mesures.

A la segona part, l’1% va sortir amb energies renovades gràcies al rescat en forma de dolços pagat pel 99% via el MEDE, però que només va arribar al vestuari contrari. Per contra, el 99% va reprendre el partit amb queixes que les regles no eren iguals pels dos equips, i encara pitjor, que les normes s’estaven canviant a mesura que avançava el matx. Els ànims es van escalfar quan l’1% va tornar a marcar agafant la pilota amb la mà davant del porter precari lligat de mans, i l’equip arbitral va haver de sol·licitar l’ajuda dels Mossos, que van dispersar la tangana que s’estava formant. El comentarista oficial del partit va lamentar que l’equip del 99% recorregués com sempre a la violència i al joc brut, davant de l’elegància i el fair play de l’equip rival.

De forma inesperada, gran part del públic assistent va envair el camp a la meitat de la segona part per ajudar l’equip del 99%, plantant-se davant la porteria i cridant que “no passaran” a l’equip contrari. Això va permetre remuntar al seu equip, però tot i així, l’1% va subornar els àrbitres al final, que van canviar el resultat. Aquest fet va encendre els ànims del públic, que en un acte de rebel·lió col·lectiva, van reduir i apresar a Mas, Rajoy i companyia, qualificant-los d’estafadors i de lladres.

El partit va servir a la PACD per visibilitzar que les regles de joc no són les mateixes per a tothom, i que si el resultat està decidit ja d’entrada, aleshores es canvien com calgui per afavorir els privilegiats pel sistema. Un dels mecanismes clau en aquest procés és el deute, i el procediment previst de rescat públic per al sector privat.

La setmana contra el deute continua amb un acte sobre “El negoci de la Sanitat”, previst per dimecres 10 a les 19h 30m a les Cotxeres de Sants, que comptarà amb la presència de Cafèambllet, Teresa Forcades i Esther Vivas. També s’organitzarà una gran manifestació global per denunciar les trampes del deute dissabte 13 d’octubre. Es poden consultar les activitats previstes durant la setmana a la web de la PACD: http://auditoriaciudadana.net/

Els bancs, els grans beneficiats pel rescat autonòmic

El Triangle
El Govern espanyol exigeix que els interessos del deute sigui el que es pagui primer amb els diners aportats pel FLA. En darrer terme hi figuren, en canvi, les subvencions a les universitats.

El rescat de les autonomies a través dels Fons de Liquiditat Autonòmica (FLA) tindrà com a principals beneficiàries les entitats financeres. Segons el Programa per a l’aplicació del mecanisme de suport a la liquiditat de les CCAA, un document revelat pel diari Público, l’executiu espanyol estableix com han de fer servir els diners les comunitats rescatades. En primer terme, s’han de satisfer els interessos del deute. Posteriorment, els deutes amb Hisenda i les cotitzacions a la Seguretat Social. En tercer lloc, les factures pendents a proveïdors, per davant de les subvencions cofinançades per l’Estat o organismes supranacionals que siguin gestionades pels governs autonòmics. En darrer lloc apareixen les subvencions o transferències a entitats locals i universitats.

Les exigències segueixen la doctrina marcada en la reforma exprés de la Constitució que l’any passat van pactar PP i PSOE i que establia el pagament del deute financer com a gran prioritat, per davant dels serveis socials i qualsevol altra despesa. El plec de condicions tramès pel Govern de Rajoy a les autonomies també fixa que els recursos del FLA no podran utilitzar-se per pagar nòmines. A més a més, els diners no els sortiran gratis a les CCAA, que si no compleixen les exigències del Govern espanyol seran intervingudes. El tipus d’interès serà d’almenys tres dècimes, el que no farà altra cosa que augmentar els interessos per deute que ja paguen els governs autonòmics.

La Generalitat de Catalunya ha demanat 5.023 milions al FLA, mentre que la valenciana ha sol·licitat un rescat de 4.500 milions. Les altres autonomies que hi han acudit fins ara són Andalusia, Castella-la Manxa i Múrcia. En total, les peticions sumen 15.800 milions, el 88% de la dotació total del fons.

Vallirana, la banca y la censura

Qué más decir del millon de personas que pasan hambre en españa, mientras el grandes supermercados tiran toneladas de alimentos a la basura. De los más de 400.000 desahucios oficializados y de los tres millones de viviendas vacías. De la entrega de miles de millones a la banca y de los recortes en prestaciones sociales, sanidad y educación, recortes democráticos, represión, subida de impuestos, reformas laborales y todo un indignante conjunto de medidas impopulares que no sólo buscan el beneficio cortoplacista del gran capital y cuadrar sus números especulativos, sino empobrecer la población, desarmarla y atestar un golpe definitivo a la clase obrera. Porque las clases existen. Y cada dia somos más conscientes de que lugar ocupamos en esta sociedad.

El pasado domingo por la noche una pancarta que decía “La banca gana, el pueblo pasa hambre” fue colgada en las puertas de Vallirana, justamente en la antigua fábrica ElGorriaga cuya vaya se ha convertido en una de los principales paneles informativos alternativos. A lo largo del lunes fue descolgada por desconocidos. Si la revolución no será televisada, de lo que está claro es que a esos banqueros u otras “grandes” personalidades locales que se sintieron incómodos con esa verdad, que todo el mundo conoce, y que por todos los medios buscan ocultar, restan desesperados viendo como un pueblo empieza a despertar y a plantarles cara. Pero lo que más les asusta es que la verdades no pueden ocultarse, o al menos por mucho tiempo y a la mayoría de la población, siendo ahí donde reside su desesperación por tratar de borrar cualquier grito que empuñe la verdad: la banca es en parte culpable, cómplice y autor del hambre que empieza a escamparse, de la desesperación de cientos de miles de familias, de un robo sistemático de riqueza popular que hacen fluir hacia los culpables de la crisis.

En el último año, dos han sido, por lo que sé, los actos de protesta que se ha presentando de forma anónima en las entidades financieras de este pueblo. Una vez, los bancos quedaron adornados con innumerabes carteles. Otro, y muy reciente, el spray rojo se hizo presente, también gritando grandes verdades. Curiosamente no ecuché por el pueblo comentario negativo a tales acciones. Más bien, el sentimiento que se respirada en la calle era el de sorpresa, admiración, y luego, nuevamente, repulsa a tales entidades.

La indiganción crece. Hay culpables. Hay alternativas. Y no nos harán callar. Podrán ocultar la verdad a unos pocos durante mucho tiempo. Podrán ocultar la verdad a la mayoría durante un espacio corto de tiempo. Pero lo que nunca conseguirán es ocultar la verdad durante mucho tiempo a la mayoría.

Rajia

Grans empreses i bancs espanyols han guanyat 230.000 milions durant la crisi

D.F. | Setmanari Directa

Un altre cop i gairebé igual. El cinquè any consecutiu de crisi socioeconòmica, els resultats de la gran banca i les grans empreses espanyoles ha tornat a cloure amb beneficis milionaris. Enmig d’un context de fortes retallades socials –les pitjors des del final de la dictadura–, de destrucció d’ocupació i de serveis públics, de precarització de les condicions de treball i de creixement de la pobresa, les grans empreses i els bancs agrupats a l’índex borsari Ibex 35 van tancar el 2011 amb 33.696 milions d’euros en beneficis nets. Des de 2007, any que va arrencar la crisi, aquestes trentacinc empreses ja porten acumulats 229.141 milions d’euros en guanys: 125 milions d’euros al dia. Cinc milions l’hora. 87.188 euros el minut.

La xifra representa quatre cops i mig el volum de les retallades aprovades per Rodríguez Zapatero per al període 2010-2013 per un volum de 50.000 milions d’euros. També es poden comparar els beneficis obtinguts per les grans empreses els darrers anys amb la xifra que manega Mariano Rajoy per a les retallades que aplicarà un cop passin les eleccions autonòmiques a Andalusia. El PP estima que vorejaran els 40.000 milions d’euros. En total, 90.000 milions en retallades aplicades pel PSOE i el PP, que contrasten amb els 230.000 milions de beneficis nets de les grans corporacions.

La banca torna a guanyar

Durant 2011, els cinc principals bancs espanyols van obtenir un benefici net conjunt de 10.197 milions d’euros, un 32% menys respecte el 2010: Santander (5.351 milions), BBVA (3.003 milions), CaixaBank (1.053 milions), Bankia (309 milions) i Banco Popular (479 milions). La xifra podria ser més elevada, ja que, entre les cinc entitats, es van destinar 5.800 milions d’euros addicionals en dotacions extres per a provisions i sanejaments vinculats a la bombolla immobiliària. Cal assenyalar, també, lògica neocolonial, que el 51% del benefici del Santander es va obtenir de l’activitat a l’Amèrica Llatina. I cal apuntar que, des que va començar la crisi, els grans bancs espanyols ja s’han embutxacat 76.000 milions d’euros en beneficis nets. Santander i BBVA són la segona i la tercera empresa espanyola que van obtenir més beneficis l’any passat

Les grans empreses, també

Una evolució semblant a la que han experimentat les 35 grans empreses espanyoles –inclosos els cincs grans bancs– que conformen l’Ibex35. El resultat net conjunt durant el 2011 és de 33.696 milions d’euros, amb un retrocés del 33,99% respecte el 2010. Les empreses –sense incloure els bancs– que han registrat més guanys han estat Telefónica (5.402 milions), seguida per les elèctriques Iberdrola (2.804 milions) i Endesa (2.212 milions), Repsol (2.193), la siderúrgica Arcelor Mittal (1.627 milions), Gas Natural (1.325 milions), Inditex (1.302 milions), Ferrovial (1.268 milions) i CaixaBank (1.053 milions). En l’àmbit de pèrdues, només registra una davallada negativa de 1.604 milions d’euros la constructora Sacyr Vallehermoso. En canvi, pel que fa a la borsa espanyola, l’any 2011 va obtenir millors resultats. L’any passat, les empreses cotitzades van repartir 28.213 milions d’euros entre els accionistes, un 16% d’increment respecte l’any 2010. Cal recordar, a més, que un 70% d’aquestes empreses operen a paradisos fiscals i disposen de 108 societats mercantils en territoris offshore, fora de control. Encapçala aquest rànquing el Banco Santander, amb 33 filials a paradisos fiscals, i l’empresa Repsol, amb tretze filials, dotze de les quals a les Illes Caiman.

Entre fraus i rescats

A aquestes xifres, caldria afegir-hi, també, el que aporten les finances públiques per al rescat de les entitats financeres. El cost del rescat bancari ha estat xifrat, oficialment, en 7.551 milions, segons dades recents del governador del Banc d’Espanya. La xifra només remet a les quantitats aportades per salvar quatre entitats intervingudes (CAM, CCLM, CajaSur i Banco de València) des que va arrencar la crisi. Però aquesta xifra no té en compte les ajudes del Fons de Reestructuració Ordenada Bancària (FROB) i el Fons d’Adquisició d’Actius Financers. En total, s’han atorgat 19.885 milions, com a préstecs, en suport a la liquiditat de les entitats i 17.737 milions per dotar-les de recursos propis. En total, 37.632 milions, teòricament recuperables: la compra de la CAM pel Banc Sabadell va aparellada amb un acord que estableix que l’Estat aporta el 80% de les pèrdues de la CAM durant els primers anys. Els altres costos directes derivats del rescat són l’encariment del deute públic espanyol, que abonarà 15.000 milions d’euros en interessos els propers cinc anys.

A aquesta comptabilitat tafurera, cal sumar-hi la recent denúncia dels tècnics del Ministeri d’Hisenda (Gestha). El desembre passat van alertar que el 88,4% del frau fiscal de 2011 quedaria impune i es deixarien d’ingressar prop de 80.000 milions d’euros. Gestha recordava que el 71% d’aquesta evasió la protagonitzaven les grans fortunes i les grans empreses espanyoles. Grans fortunes que, durant l’any 2011, van augmentar el seu patrimoni un 6% i van guanyar 2.150 milions d’euros més, cosa que fa que disposin d’una riquesa valorada en 37.700 milions d’euros. Una dotzena de multimilionàries, l’extrema riquesa espanyola, encapçalada per Amancio Ortega (propietari d’Inditex i 2.731 milions d’euros més ric que l’any anterior), el banquer Emilio Botín, la família Entrecanales, la família Del Pino (Ferrovial) o les germanes Koplowitz (FCC). I acompanyades per les principals accionistes de la constructora ACS (els banquers March, els Albertos –Alberto Cortina i Alberto Alcocer– i Florentino Pérez) o Manuel Jové, fundador de la immobiliària Fadesa. Tots ells, segons el clausurat diari Público, atresoren gairebé la quantia de les pitjors retallades socials que s’han viscut des del final de la dictadura. 37.000 contra 50.000 milions. Dotze persones multimilionàries contra la majoria social. Una lògica aclaparadora esclafant d’un infinitíssim decimal contra el 99%.

I si tornen el que han robat?

Les xifres remeten només al període de crisi i d’esclat de la bombolla immobiliària i del tsunami urbanitzador que va caracteritzar el darrer cicle expansiu de l’economia espanyola. Però, s’ha parlat poc o gens de tot el que s’ha guanyat durant la bonança econòmica de la fal·lera constructora. Milions i milions d’euros que van ser transferits des de les capes populars i les classes mitjanes als grans operadors del negoci immobiliari. El 10 de juny de 2004, el Banc d’Espanya ja alertava de les xifres de l’especulació immobiliària: la sobrevaloració de l’habitatge oscil·lava entre un 24% i un 35%. Una xifra que, només sis dies després, The Economist elevava al 50%. Entre el 1983 i el 2007, el preu mitjà del metre quadrat d’habitatge nou a l’Estat espanyol va passar de 250 euros a gairebé 3.000 euros. El 2007, tot just abans de la crisi, encara es projectaven un milió i mig d’habitatges nous a l’Estat espanyol i 300 camps de golf. Aquell any, el 43% de la renda familiar mensual disponible anava destinada a l’habitatge, una transfusió permanent de riquesa de baix a dalt a través de l’especulació sobre el dret social fonamental a l’habitatge. Avui, hi ha gairebé sis milions de pisos buits a l’Estat espanyol i el 60% de la gent assalariada cobra menys de 1.000 euros.

Sia com sia, el cinquè any de la crisi i a les portes d’una nova vaga general, la comptabilitat esclareix que, si sumem els beneficis empresarials i bancaris dels darrers cinc anys, el cost parcial del rescat bancari, el volum de frau fiscal durant 2007-2011, els interessos del deute i el patrimoni de dotze famílies multimilionàries, arribem a la xifra 558.000 milions d’euros. Només amb menys del 10% d’aquesta quantitat, n’hi hauria prou per evitar i revertir els 50.000 milions d’euros de les retallades aprovades per Rodríguez Zapatero que hi ha en vigor. Metàfora del frau, el 2005, davant uns beneficis històrics estratosfèrics, Emilio Botín afirmava: “El nostre límit és el cel”.

Si el seu límit és el cel, que el nostre sigui la pròpia paciència arran de terra. Contra l’estafa que la crisi la pagui qui no l’ha provocada, contra la doctrina del xoc que pretén presentar-ho com a inevitable i contra la cultura de la por aplicada per imposar cada contrareforma, concorre la proclama universal de la Junta Tuitiva de La Paz (Bolívia), emesa el llunyà 1809: “Estem guardant un silenci força semblant a l’estupidesa”.